A Joan Planellas i Mates (Tossa, 1949 -2016)
Galerista del món de l'art
Amic Joan, amic... vaig llegir, anys ha, d'Antoine de Saint-
Exupéry, que l'important d'una flama no és el temps que dura encesa sinó la intensitat de la seva llum mentrestrant crema. Estic totalment d'acord amb l'afirmació. Sé molt bé que na Lourdes dirà que no, com tampoc ho acceptaran els teus fills, ni germans, ni nebots, ni els amics: els manques, Joan, els fas falta. A mi també, per tantes i tantes coses, a mi també. No, no és per cap interès en l'afinitat de sa nostra feina, tu ho saps millor que ningú, però és precisament per aquesta nostra feina que entenu l'afirmació de l'escriptor.
De flames n'hi han de moltes classes, com de maneres de viure: n'hi han que pugen dretes, esveltes, clares, de llum neta i transparent. N'hi han de tortes, esbiaixades, gaiades, doblegades per qualsevol petit alè d'aire que, acostant-te-les a terra, els a tenyeixen de vermei/negre. N'hi han que ni tan sols escalfen...
Vares obrit-te a una vocació que portaves ja en tu, congènita, i vares ser conseqüent amb tot allò que ella demanava: sabies qui eres, i sabies allò que volies, perquè també coneixies d'allà d'on te venies. Vares ser fidel en es teu caminar perquè també sabies quin era es teu déu i, amb pas segur, vares anar a buscal-lo. No tinc cap dubte que l'hauràs trobat i, encara menus, que disposaràs d'aquella llibertat total que anhelaves en el dia a dia.
T'he trobat a faltar a Sant Grau, a ses visites que em feies en es teu transitar per l'Ardenya en busca de tantes i tantes coses, sobretot la tranquil·litat des teu esperit. “No arrunsis es front...”, vaig dit-te moltes vegades; “relaxa't, no ho veus com n'és de blaua la marc?...” Mentrestrant sota nostru, des de sa terrassa, gaudíem de com n'és de meravellosa la natura. Qui vindrà ara a buscam-me, a finals d'istiu, per anar a collir aquell reig fresc, acabat de florir i encara brillant per sa rosada, sobre es ruixons de Montllor? “De Montllor veurem la vila, si no s'emboira!”, deien abans es tossencs, però allà baix, la vila ha quedat emboirada...
Vàrem inaugurar la galeria junts. A la fi es complia es teu somni, estaves exultant. De núvols i estaques es titulava sa primera mostra a la Galeria Joan Planellas. Contes vares arribar a fen-ne? Per tu, segur que sempre serien poques... Molts buits has deixat, amic Joan, i aquest n'és un, ni es més important ni es més senzill, però sí que és el que més ha de doldre a aquesta Tossa que tant t'has estimat. Aquet forat només el taparà la pols, és el que temo. Les coses materials sempre queden tapades amb pols. Qui sap si es convertirà en botiga de souvenirs, en gelateria, en una bijuteria per enganxat-nos davant des mirai... qui sap, però mai tornarà a brillar amb la llum des teu far clamant per l'art i per la cultura, pel que va ser sa teua, i sa meua, Tossa abans de convertit-se en “de Mar”.
Tu, que tant i tant has lluitat pel que has cregut honest, digue'm, amic Joan, quin projecte tens ara? Tu, que has fet tant honor as teu cognom de Planellas, m'ho diràs, què prepares?
(En aquest escrit s'ha respectat, en lletra cursiva, el parlar tossenc; aquell que en Joan i jo hem fet servir sempre).