Tots els colors del NO

El no rotund –una rotunditat del 85%– amb què el Congrés dels Diputats va respondre dimarts a la petició de transferir a la Generalitat la competència per convocar un referèndum d'autodeterminació és un més dels molts amb què les institucions espanyoles han entelat la progressiva consecució dels anhels del catalanisme polític, sempre molt per sobre del que l'Estat estava disposat a concedir. És per això que el relat de la recuperació de l'autogovern català d'ençà que, fa cent anys, la Mancomunitat va suposar la primera pedra de tan vasta obra, és necessàriament irregular, marcadament discontinu.

No tots els nos, és clar, han estat tan categòrics, malgrat aquelles dues rebregades afirmacions dels presidents espanyols erigides en fundacionals. La primera –que Narcís Jordi Aragó recordava en aquest diari dilluns–, la d'Antonio Maura quan el 1907, i en resposta a una tèbia petició de Solidaritat Catalana, que volia que es reconegués en les lleis “la personalitat de la regió”, va replicar: “¿Queréis la personalidad para materia puramente local? Sin tasa se os reconoce. ¿Queréis la personalidad para hacer jirones la inconsútil túnica de la soberanía de la patria? Nunca, nada.”

La segona, la que el comte de Romanones, nou anys després i també al Congrés, va fer servir per deixar clar que els desitjos autonomistes atiats des de la Mancomunitat serien fútils: “Pero de autonomía política, de eso no consentiré que se hable, jamás, jamás, jamás.” “A cada jamás, el comte augmentava el diapasó de la seva veu arribant a fer un gall estrident que, juntament amb la cara ferotge que feia en llançar-lo, provocà la riallada general de la cambra”, recorda Francesc Cambó en les memòries.

La història que encara havia d'arribar va acabar desmentint Maura i Romanones, és clar, però atesos els precedents, potser era difícil de preveure: quan, el 1885, es va lliurar al rei Alfons XII el Memorial de Greuges que havia redactat Valentí Almirall, el no va ser del tipus silenciós, el del silenci com a resposta. Era el primer cop que el catalanisme expressava formalment a les institucions estatals queixes i anhels, prenent com a model el memorial de greuges que el 1760 havien redactat i lliurat a Carles III vuit membres de l'antiga corona d'Aragó.

Quan Romanones va pronunciar el “jamás, jamás, jamás”, segle i mig després, ja es coïa un duel sobiranista que va derivar, amb les ambicions convenientment rebaixades per la Lliga de Cambó, en un primer projecte d'Estatut d'Autonomia, que l'assemblea de la Mancomunitat va aprovar el gener del 1919. L'exposició del projecte que va fer Cambó a les Corts va ser rebuda amb esbroncada. Però el rebuig no es va fer carn, és a dir, votació, perquè, en un context de gran inestabilitat política, les Corts es van dissoldre abans.

El primer cop que finalment es va votar un Estatut català va ser el 1932. Un any abans, Macià havia declarat la República Catalana, a la qual va renunciar a canvi de poder avançar en l'autogovern. L'avantprojecte, redactat a Núria i aprovat per la Diputació i la Generalitat, i també en referèndum pel 99% dels electors, tenia un caràcter marcadament sobiranista, però al seu pas per Madrid va ser retallat substancialment. Si el text original plantejava una estructura federal dins la qual Catalunya es definia com un estat amb nombroses competències, entre les quals recaptar els impostos, i amb el català com a única llengua oficial, l'Estatut aprovat finalment liquidava moltes de les noves atribucions i el dret d'autodeterminació consagrat en el preàmbul, definia Catalunya com una “regió autònoma” sense capacitat recaptatòria i amb ingressos cedits per l'Estat i consagrava la cooficialitat de català i castellà. El text que va entrar al Congrés i el que en va sortir “eren dos estatuts diferents”, conclou l'historiador Lluís Duran, que treballa en el recull de greuges de les institucions espanyoles a Catalunya, que impulsa el Centre d'Història Contemporània de Catalunya. Duran recorda que l'Estatut, efímer, es va aprovar pocs dies després de la Sanjurjada, i que l'ombra dels militars era explícita. Una ombra que, mig segle després, va tornar a planar sobre el disseny del nou estat democràtic i autonòmic que havia de succeir el no gegantí que el franquisme havia suposat per a qualsevol aspiració catalanista, i democràtica. En l'Estatut del 79 també van caure competències previstes en el projecte redactat a Sau, com ara la de convocar referèndums. Les rebaixes, doncs, tampoc aquí es van evitar, tot i que a Sau ja no havien arribat a introduir en el text exigències més elevades com ara el concert econòmic plantejat per ERC i CDC.

Després va arribar el cafè per a tothom, formalitzat amb la Lohapa, i la política de peix al cove dels governs de Pujol, perllongada pels tripartits i que va acabar precisament amb la reforma de l'Estatut, que també va tenir, com la petició de dimarts passat, una presentació a tres: en aquell cas, Manuela de Madre, Josep-Lluís Carod-Rovira i Artur Mas. Aleshores, però, la sessió va acabar amb un sí. A la tramitació. L'Estatut, pactat entre Mas i José Luis Rodríguez Zapatero, va tornar de Madrid passat pel ribot, en paraules d'Alfonso Guerra. Després, el TC va completar la retallada.

I d'allà a la presentació a tres i el no d'aquesta setmana, un pas. Un no també categòric, però no més que aquell “nunca, nada” de Maura o aquell triple “jamás”. I recordin la coda amb què el mateix Romanones va rematar el seu estirabot, i que queda confirmada per tot el que ha plogut des d'aleshores: “Naturalmente que, al decir jamás, me refiero al momento presente.”