CRÒNIQUES Del camp de concentració (1)
Veus del ‘Sonderkommando'
“No dura i no es pateix”, va mentir Venezia al cosí del seu pare en obrir-li la porta a la cambra de gas
Primo Levi no els va jutjar mai, fins i tot va animar a no gosar jutjar-los èticament perquè ell mateix els absoldria a tots, però sí que va retratar el dia a dia dels deportats pel nazisme al camp d'Auschwitz-Birkenau que van ser obligats a integrar la “zona grisa”: els membres del Sonderkommando encarregats de les cambres de gas i dels crematoris. A un integrant d'aquell Sonderkommando, el grec Shlomo Venezia, però, no li va agradar l'amargor del retrat escrit pel seu company italià de reclusió. “Levi va escriure malament dels que treballàvem allà, va dir que érem els corbs negres. Tant de bo jo hagués sigut un corb negre per poder sortir volant d'allà”, lamentava Venezia en les últimes entrevistes que va concedir abans de morir el 30 de setembre del 2012 a Roma. “Si jo hagués sabut que el nostre treball suplementari consistia a treure aquells cadàvers per portar-los fins als crematoris hauria preferit morir de gana”, etzibava Venezia el 2006, quan va posar fi a dècades de silenci i va dictar les memòries Sonderkommando. El testimoni d'un jueu obligat a treballar a les cambres de gas.
Venezia va arribar a Oswiecim –topònim polonès d'Auschwitz– l'11 d'abril del 1944 en el primer comboi de jueus grecs. Fins al mes d'agost del 1944, un total de 22 combois de deportats van ser enviats al camp des de Grècia (més de 55.000 persones). Tot i que el ferroviari de l'estació de Salònica, Gyorgos Kaaloudis, el va avisar–“intenta fugir com sigui, on us porten maten a tothom”–, els mateixos companys del vagó vigilaven que ningú no fugís per por de les represàlies. I així va ser com un “Alle runter!” (“Tots a baix!”) anunciava la fi de dotze dies de viatge i l'arribada al camp.
La desorientació no va impedir a Venezia poder llegir dos cartells –“Arbeit macht frei” (“El treball us farà lliures”) i “Compte amb el corrent, perill de mort”– i veure en el bloc 24 un bordell per a soldats. “Vaig pensar, ingènuament, que si hi havia un bordell efectivament es tractava d'un lloc on la gent treballava”, reconeixia. “Quan em vaig girar per intentar veure la meva mare, ella ja no hi era. Mai no vaig tornar a veure-la, ni a ella ni a les meves dues germanes menors, Marica i Marta”, relataria. Segons els arxius d'Auschwitz-Birkenau, dels 2.500 jueus deportats juntament amb Shlomo, 320 homes van entrar al camp amb números tatuats que anaven del 182.440 al 182.759, i 328 dones hi van ingressar amb números del 76.856 al 77.183.
Amb unes agulles afilades que reproduïen del 0 al 9 –un estoig es conserva avui al pavelló rus del camp –, a Venezia li va ser tatuat el 182.727. Ja numerat, un reclús, mirant la xemeneia del crematori, li va etzibar: “Tots els que no han vingut amb nosaltres estan ja alliberant-se en aquell lloc.”
L'ingrés al Sonderkommando sovint naixia de mentir en l'ofici. Dir “perruquer” podia conduir a ser-hi enviat a tallar el cabell dels cadàvers, dir “dentista” podia obligar a arrencar-los les dents d'or. Però sovint implicava obrir la finestra de la cambra de gas per la qual un oficial SS hi abocava el Zyklon B. “Mai ho havia dit fins ara, perquè em dol haver d'admetre que havíem d'aixecar i tornar a posar la tapa, un cop abocat el gas. Però així va ser”, confessava Venezia el 2006. “Reconec que em sento una mica còmplice, encara que jo no els vaig matar. No teníem elecció, no teníem cap altra possibilitat en aquell infern. Si m'hagués negat a fer-ho l'alemany m'hauria matat a l'acte”, va dir. Tenia por de trobar-hi un conegut, i un dia hi va trobar Leon Venezia, cosí del seu pare. “Quant dura? Es pateix molt?”, va implorar. “Jo no sabia què respondre-li, llavors li vaig mentir i li vaig dir que la cosa no durava gaire, que no es patia. En realitat passar deu o dotze minuts buscant l'aire és molt llarg, però li vaig explicar mentides per tranquil·litzar-lo”, evoca. En el dia a dia, diu Venezia, “potser teníem menys fred, més menjar, però vivíem a l'infern”. “Els primers dies no aconseguia empassar-me el pa quan pensava en tots els cadàvers que les meves mans havien tocat... Al cap d'una o dues setmanes, t'hi acabes acostumant, t'acostumes a tot.”
Ser un Sonderkommando, als ulls del nazisme, equivalia a ser un testimoni ocular de la barbàrie i, per tant, una prova documental de l'Holocaust. La majoria eren assassinats cada tres mesos (741 només de setembre a novembre del 1944). Una revolta a la tardor del 1944 va acabar amb l'execució pública dels fugats i de quatre dones que els lliuraven la pólvora. Per això és excepcional el testimoni llegat per Shlomo Venezia o pel polonès Henryk Mandelbaum. “Ens alternàvem: una vegada feia de perruquer, l'altra de dentista, a vegades estaves al crematori”, va relatar Mandelbaum a Vinc del crematori. “Podia acceptar el lloc al crematori o rebre un tret al cap. És això una elecció?”, s'excusava. I amb fatalitats en cas d'oblits, com el cas del company introduït viu al crematori per haver deixat una dent d'or en un cadàver. Amb Mandelbaum, l'SS Otto Moll era sàdic: el feia sostenir a la boca un pal amb una patata a l'extrem per fer pràctiques de tir. “La va encertar, i per això he pogut parlar”, evoca. “Si hagués suposat que sobreviuria ho hauria guardat tot i ho hauria enterrat, però no m'ho imaginava”, era el lament de Mandelbaum abans de morir el 2008.
Amb amargor, Levi escriu que al camp no sempre sobrevivien els millors. Venezia i Mandelbaum van sobreviure i donar testimoni, i no van dir mai que ho fossin.