“Quan era a l'institut s'estudiava la Constitució, ara no”

Quan era petita i feia alguna cosa que no estava bé, em deien que era una nena republicana. Era un sinònim de rebel. He viscut la terrible història de la República, que sento molt, però va ser un desastre monumental i va acabar pitjor impossible: amb una guerra civil terrorífica, amb molts morts i molts exiliats.

Valladolid era una ciutat molt tancada, però quan vaig arribar a Girona també vaig trobar que ho era una mica. Eren ciutats grises i una mica asfixiants. Jo en aquella època era una persona molt religiosa; vaig anar a un col·legi de monges i això es nota en l'educació. Quan passen els anys vas pensant, vas evolucionant..., però, bé, sento un gran respecte per l'Església catòlica i, contra el que opinen la major part dels meus amics, crec que ha contribuït a la civilitat del món. Crec que forma part d'aquesta evolució que ens ha conduït cap a la il·lustració i la democràcia. Hi ha parts de l'Església que són molt criticables, però n'hi ha d'altres que ens han ajudat en la recerca del progrés i la millora dels humans.

Va arribar un moment que vaig pensar que em sortirien teranyines de la boca, perquè la gent era molt tancada, o almenys això em va semblar. Tot i que vaig tenir sort, ja que jo arribava amb una recomanació de Carme Serrallonga i Carmina Pleyan per a mossèn Fuentes. Ell era un professor de l'institut Vicens Vives i el capellà de la clínica Muñoz, que avui no existeix. Era un home molt culte i era professor de grec. Va ser un gran amic per mi. Ell em va presentar el director de l'institut, Santiago Sobrequés. Quan vaig arribar va exclamar: “Ni arribada del cel! No trobava una llicenciada d'història enlloc, ho necessitàvem immediatament. No sabíem què fer.”

En aquella època érem pocs els que estàvem llicenciats en qualsevol cosa. Sortíem d'una Espanya molt endarrerida. I després de la guerra havíem de tractar de menjar i sobreviure.

Els últims anys de Franco la dictadura va ser tova. Crèiem que estàvem fent d'herois, però en realitat no estàvem fent res. Ens vam sentir una mica herois perquè ningú no deia res. Els quatre que ens atrevíem a parlar o manifestar-nos en contra de la dictadura érem com una excepció. En aquella època, entre un comunista o un socialdemòcrata, o un socialista de Raventós, o un de Felipe González, hi havia molta harmonia, érem només persones que ens sentíem demòcrates i volíem arribar al que crèiem la terra promesa.

A través de lectures, ja des que estava a Valladolid; va ser sobretot per la presència d'un professor malagueny, un catedràtic de literatura, Rafael Ballesteros, que se sentia molt socialista. El meu marit era molt més apassionat de la política que jo. Llavors passàvem moltes hores parlant amb els amics sobre què arribaria i com arribaria. Era una època d'esperança. Crèiem que quan obtindríem la democràcia i arribaríem a ser igual que la resta dels europeus ens sentiríem com els hebreus quan van arribar a la terra promesa.

Em va costar molt prendre la decisió. Va ser fruit de l'atzar i de les circumstàncies. Jo sóc una apassionada de la política, però no sóc una persona política. Crec que per ser política fa falta tenir intel·ligència, coneixements, valor, ànim combatiu i, al mateix temps, molt càlcul... Fa falta tenir moltes qualitats que, des del meu punt de vista, molt poca gent té. Jo no les tenia i en cap moment se m'hauria acudit presentar-me. Però en aquell temps no hi havia gent per escollir. I els del PSC van insistir molt. Va ser en aquell moment que el PSOE i el PSC es van ajuntar. Jo i el meu marit érem molt partidaris d'aquesta unió. Pensàvem que el PSC hi posaria els que tenien coneixement i experiència política, i que nosaltres hi posaríem els molts vots que aconseguiríem al cinturó vermell de Barcelona. Però tampoc va ser així. Perquè encara avui entre el PSOE i el PSC hi ha un mur molt difícil de saltar. Per aquest motiu, Pia Bosch, una antiga alumna meva, ha abandonat el PSC i s'ha passat a ERC.

Jo crec que és la conseqüència del nostre no saber fer. El socialisme s'ha tenyit de nacionalisme. I des del meu punt de vista el socialisme i el nacionalisme són dues coses que no es poden barrejar. El socialisme és la preocupació per tots els altres, l'aspiració a anivellar totes les classes socials, donar oportunitats perquè tothom pugui tenir una vida digna i exitosa. El nacionalisme diu que nosaltres som fantàstics i ells no. Només se centra en el nosaltres. És impossible: el nacionalisme i el socialisme no es poden unir.

Al principi estava més dissimulat. Crec que dins del socialisme català sempre hi ha hagut nacionalisme. N'hi ha ara, n'hi havia abans i n'hi continuarà havent. Sé que amb això estic posant el dit a la nafra i que em guanyaré més enemics que amics. Jo crec que estan equivocats: el nacionalisme allà on sigui és nacionalisme, és separació, és un “nosaltres” i “vosaltres”, es crea un enemic. És el que va passar a Alemanya. Aquest nacionalisme, sigui d'on sigui, és dolent. El nacionalisme anglès que no vol formar part de la Unió Europea perquè no vol els refugiats és xenòfob, és dolent.

Ho sento però no, crec que el procés no és democràtic. El procés crec que és el resultat d'haver fet una entrega de l'ensenyament als nacionalistes. Durant segles, per tot Europa l'Església no va abandonar mai l'ensenyament, perquè li permetia dominar-ho tot. Al nostre país hem comès l'error de deixar-nos arrossegar pels polítics nacionalistes.

Per això mateix tinc l'odi d'algunes persones. Perquè mentre jo estava a l'institut s'estudiava la Constitució perquè era part de la llei. I ara al Vicens Vives no s'estudia. Però, fins on jo sé, la història d'Espanya és la història de Catalunya. I la Constitució la rebutgen de qualsevol manera. Ha sentit vostè parlar en defensa de la Constitució el senyor Mas? O el senyor Junqueras, que gaudeix del càrrec que té? La respecten?

No sé si és majoritària. Aquí sempre es posa com a exemple el cas d'Anglaterra. El partit nacionalista escocès, dient que volia la independència, va guanyar dues legislatures seguides amb majoria absoluta. A Catalunya no hi ha hagut mai un partit nacionalista que s'hagi presentat dient que volia la independència i que hagi obtingut la majoria absoluta.

Si hi hagués un partit majoritari... Tot sovint parlen del “dret a decidir”. Però si el dret a decidir l'hem tingut d'ençà que hem tingut eleccions normals! Quan votes un partit, crec que és molt millor una democràcia representativa que una democràcia directa. Com vol que decideixi la gent si no sap què és la Unió Europea, amb tots els tractats, amb la quantitat de normes que hi ha... Com vol preguntar-li a un ciutadà que no sap res si vol o no vol? No sap contestar, no té prou capacitat.

Jo crec que es va fer perquè s'havia de fer. En aquelles circumstàncies, Felipe González va entendre que una cosa era el romanticisme de l'oposició i l'altra la realitat, i s'havia de comptar amb els Estats Units. I va guanyar per poc. Però tampoc cal sacralitzar el referèndum perquè també ha estat utilitzat pels dictadors.

Va ser fruit de l'atzar. Quasi no existien partits polítics. Em van insistir molt. Quan em vaig presentar en aquelles eleccions les estadístiques deien que trauríem un diputat, Ernest Lluch. Però la gent tenia moltes ganes de canvi, o potser no ho vam fer tan malament, i en vam treure dos. Jo no pensava que seria diputada.

Les tradicions són molt difícils de canviar. En realitat les dones ara comencem a canviar. Però durant molt de temps hem contribuït al manteniment del masclisme i de l'autoritat suprema dels homes. Això no es canvia d'un dia a l'altre. S'ha d'educar els nens des de petits amb l'exemple que el marit i la dona comparteixen la casa, les funcions de la casa, s'ajuden, estudien, treballen...

Fa poc han fet un curt que es diu Las madres de la Constitución. Quan ho vaig llegir vaig pensar: “La Constitució no té mares, només pares.” No n'hi havia cap que hi participés directament.

Ho vaig deixar perquè em vaig convèncer que no tenia les qualitats extraordinàries que hauria de tenir. Els meus coneixements no eren suficients, aquella força que fa falta per convèncer els altres i per ser un líder, això jo no ho tenia. Al Congrés dèiem que sí o que no en funció del que ens deia el senyor Peces-Barba. Jo això no ho podia fer. No em vaig trobar gens còmoda allà.

M'interessava molt el tema i vaig pensar que estaria bé fer un llibret per als estudiants. Un llibret on s'explicava com havíem arribat a la democràcia i una comparació entre els sistemes de govern d'uns països occidentals i els sistemes electorals i les conseqüències que tenien a cada lloc.

Tal com s'estan comportant els polítics, ho veig una oportunitat d'or. En aquest moment el PP està lluny de la majoria, però diuen que estan oberts a fer alguna reforma. Jo penso que als socialistes els ha tocat la loteria. Per què no poden dir que li donen suport a canvi d'una reforma de la Constitució en comptes d'estar parlant tot el dia de ximpleries? Els hem escollit perquè ens resolguin els problemes i no perquè ens en posin més. Jo podria tenir una vida plaent si no fos pels polítics, però em posa malalta el que estan fent.

Sí, perquè m'ha agradat molt. Crec que és un privilegi poder haver-me dedicat a això. Sento un gran agraïment als meus pares, sobretot la meva mare, ja que van insistir perquè anés a la universitat. He tingut la gran sort de ser estimada pels meus alumnes i puc dir que mai he expulsat un alumne de la meva classe ni l'he portat al cap d'estudis.

Ho vaig fer en un primer moment. Em van oferir de fer classes d'art de l'antic Egipte a la universitat i ho vaig acceptar. Després vaig caure i tot plegat es va complicar.