Llavors, a llavors, aleshores i «entonces»
CLAR I EN VALENCIÀ
En valencià, els adverbis llavors i aleshores tenen dos significats:
1) 'En el moment del qual parlem'. Exemple: Quan ja quasi havíem acabat de sopar, llavors (o aleshores) va aplegar la xica. Es veu que, en esta casa, és impossible que sopem tots junts.
2) 'Si és així', 'en eixe cas'. Exemple: ¿Tens set? Llavors (o aleshores) beu.
També s'usa, amb els mateixos significats, la locució adverbial a llavors.
L'adverbi llavors -com també la locució adverbial a llavors- s'ha de pronunciar amb o oberta. Evidentment, la ll s'ha de pronunciar amb so palatal lateral sonor i la v com a labiodental fricativa sonora. La pronúncia tradicional d'aquest mot és emmudint la r. Actualment és bastant normal, per desgràcia, sentir una pronúncia totalment distorsionada d'aquest vocable: la ll com si fóra una i consonant (ieisme), la v com si fóra una b (betacisme), la o tancada i la r clarament pronunciada. Una pronúncia francament desastrosa.
La locució adverbial a llavors es va mantindre viva en el parlar tradicional de la comarca de l'Alcoià fins ben avançat el segle XX. Jo encara he conegut persones que l'empraven habitualment i ma mare, nascuda l'any 1909, la coneix perfectament. La pronúncia alcoiana d'aquesta locució era 'allavòs', amb una o ben oberta i emmudint la r i, naturalment, sense ieisme ni betacisme.
En altres comarques valencianes s'ha conservat, fins a primeries del segle XX, l'adverbi llavors pronunciat 'llavons' o 'llavonses', sempre amb o oberta.
En l'època en què la paraula llavors i la locució a llavors varen començar a ser substituïdes en el valencià quotidià pel mot castellà entonces, hi havia costum, quan algú pronunciava la paraula entonces, de replicar-li en to de burla: «mig almud i quatre onces» (pronunciat 'mitjarmut i quatronces'). Actualment encara es coneix aquesta dita, però són ben pocs els que tenen consciència del seu origen.
La llengua normativa usa també, amb el mateix significat, la paraula aleshores que té el mateix origen etimològic que llavors. Els valencians no emprem aleshores en la nostra llengua quotidiana, però aquest vocable podem i devem utilitzar-lo en registres cultes, tant en el llenguatge oral com en l'escrit. Cal especificar que la o d'aquest mot és oberta i la primera s és sonora.
Podem triar, docs, entre utilitzar llavors, a llavors o aleshores o podem, si ens ho estimem més, usar les locucions en això, quan es tracta de la primera accepció, i en eixe cas, quan es tracta de la segona. El que devem procurar no fer mai és usar la paraula castellana entonces.