Una ‘cantaora' lliure

Hi va haver un moment de la meva vida en què pràcticament vaig deixar d'escoltar discos de boleros, a excepció del que fa uns quants anys va enregistrar Mayte Martín amb Tete Montoliu. Ho vaig fer sense adonar-me'n, sense proposar-m'ho, sense fer cap declaració de principis o jurar que mai més no escoltaria boleros cantats d'aquella manera tremenda amb la qual es recreen amors contrariats, traïcions infames, venjances pendents, desaires amargs i dolors per sempre. A partir d'un moment, i em sembla que sé el perquè, només em vaig sentir disposada a escoltar boleros a través de la veu i l'actitud de Mayte Martín o si els canta la meva amiga Núria Garriga, que tampoc no els canta com abans, amb aquell estripament que ara no suportaria. El cas és que, agomboiada per la sensibilitat jazzística de Tete Montoliu, Mayte Martín va enregistrar una sèrie de boleros cèlebres sense estridències i dramatismes impostats, sinó amb malenconia serena, claredat expressiva, atenció al matís, la sobrietat que li és pròpia i un distanciament que no exclou l'emoció i, de fet, la provoca d'una manera més recollida i ja no sé si vertadera. No va ser a través del flamenc, sinó amb aquest disc de boleros que vaig descobrir-la. El disc, que continuo escoltant, s'anomena Free Bolero i, encara que el títol devia triar-lo Montoliu, la llibertat, em sembla, té a veure amb Mayte Martín. Lliurement continua cantant flamenc, boleros i, si s'escau, tangos i blues. Ho comento perquè el seu disc més recent, Al Cantar a Manuel, n'és una mostra i a la vegada demostra que la llibertat demana rigor: cadascun dels poemes escollits de Manuel Alcántara, poeta malagueny, li ha dictat quin havia de ser el gènere musical. He pensat en Mayte Martín perquè, diumenge, cantarà a l'Auditori de Girona els poemes d'Alcántara. Hi he pensat celebrant que no només té una bella veu, sinó que, a més, sap cantar, cosa que li permet fer-ho amb cura i a la vegada amb una lleu descurança que obre les portes a l'atzar i l'emoció.