Manescal, menescal, merescal i mariscal

Les paraules manescal, menescal i merescal signifiquen «el qui té per ofici curar les malalties dels animals». Totes aquestes variants formals són d'origen fràncic, antiga llengua germànica parlada pels francs. A Alcoi i altres llocs del migjorn valencià s'usa la variant merescal, amb conservació de la «r» etimològica. En tots els altres parlars valencians s'utilitza la variant menescal.

Un bon exemple d'eixa variant el tenim en els versos següents que trobem en l'obra A l'ombra del campanar del poeta castellonenc Bernat Artola:

Al senyor veterinari

tots li diuen menescal

i és el cas que li sap mal

puix li pareix ordinari,

perquè ell és de capital.

La grafia manescal és l'única que apareix en el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (1a i 2a edicions), en el Gran diccionari de la llengua catalana de la Fundació Enciclopèdia Catalana i en el Diccionari Valencià, editat conjuntament per l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i editorial Bromera. Cal aclarir que tots els parlars catalans que no neutralitzen les «aa» i les «ee» àtones pronuncien aquest vocable amb una «e» ben clara. La grafia manescal és més fidel al seu origen etimològic, però no reflectix en absolut la pronúncia real del mot. L'Institut d'Estudis Catalans hauria de plantejar-se molt seriosament modificar la grafia d'aquesta paraula. El Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua arreplega menescal com a forma principal i manescal com a secundària. Supose que el Diccionari Normatiu del Valencià de l'AVL actuarà de la mateixa manera.

Pel que fa a l'etimologia del vocable en qüestió, en el Gran diccionari de la llengua catalana de l'Enciclopèdia trobem: «1197; alteració de l'ant. marescal, del germ. fràncic *marhskalk 'cavallerís major', comp. de marh 'cavall' i skalk 'servidor'; mot germà de l'oc. ant. marescal 'cap militar; veterinari' i el fr. maréchal 'mariscal'». En efecte, en la cort de Carlemany (darreries del segle VIII, primeries del IX), en la qual es parlava fràncic, el marhskalk era el cavallerís major, càrrec molt important. La paraula, després, prengué el significat de 'el qui cura les malalties dels cavalls' i, més avant, passà a significar 'el qui cura les malalties dels animals'. Ja en plena edat mitjana la paraula s'usà per a denominar alts càrrecs militars. Del francés maréchal va passar, en el segle XV, al castellà i al català amb la forma mariscal».