Joieria Joan Tarrés

A mig carrer del Vern, també conegut com del Bern, s'hi va construir una fornícula dedicada a la Mare de Déu de la Mercè, patrona del barri, de la qual inicialment en tenia cura Martí Santigosa i després se'n va fer càrrec la família Tarrés, una de les més conegudes de la ciutat, que s'hi havia establert a l'any 1834, al número 9 d'aquesta via de cases descurades que uneix la plaça Catalunya amb la Pujada de la Mercè. Maria Carme Tarrés, que és l'hereva de la nissaga familiar, explica que a l'any 1830 Joan Tarrés Gallissà, que era fill de Vic, va arribar a Girona per exercir l'ofici d'argenter i joier a compte dels altres. El 1841 ja el trobem documentat, ja que feia set anys que ocupava la casa que li faria d'habitatge i botiga, que era una propietat que les monges Beates havien cedit a la seva criada Maximina Puig, mare de Llúcia Puig, esposa de Joan Tarrés i mare de Ramon Tarrés Puig, que va continuar el negoci familiar i el va traspassar als seus fills Enric i Ramon Tarrés Bertran –a l'empadronament de l'any 1900, el segon, que tenia 16 anys, ja figurava com a aprenent–, que van obrir una botiga cada un. El fill gran, l'Enric, va ser el pare de Ramon Tarrés Feliu i l'avi de Francesc Tarrés Morral, que a l'any 1943 va obrir un establiment de joieria al número 3 de Santa Clara; el petit, Ramon Tarrés Bertran, va continuar el negoci del carrer del Vern, mantenint el prestigi d'una botiga que es feia respectar.

El llunyà 1830, quan Josep Tarrés es va establir a Girona, feia pocs anys que la ciutat havia patit els setges, i la guerra del Francès no tan sols havia delmat sagristies i convents sinó que la reacció antiliberal de Ferran VII havia tornat el poder a l'Església i el vigatà va saber aprofitar les bones relacions amb bisbes, rectors, monges i capellans per convertir-se en l'argenter preferent d'una part dels fidels que oferien objectes d'or i plata, no tan sols per redimir els pecats sinó que buscaven tenir bones relacions amb el poder. Lluny dels circuits comercials que es concentraven a la Rambla, als carrers Abeuradors, Cort Reial o Argenteria, a més de les places del Vi o de l'Oli, els Tarrés van adquirir gran rellevància ciutadana. El 20 de gener del 1921, el Diario de Gerona recollia: «En la iglesia de Ntra. Sra. de los Dolores se celebrarán hoy solemnes funerales en sufragio del alma del difunto industrial joyero don Ramón Tarrés (que en paz descanse). A su afligida familia reiteramos con este motivo nuestro pésame», mostrant el prestigi d'una família que no tan sols s'havia especialitzat en la joieria religiosa, sinó que va saber cobrir les necessitats de determinades famílies benestants de la ciutat confeccionant exclusives coberteries, vaixelles, copes, gots, de plata o recoberts d'or –una factura de 2 de novembre del 1899 a nom de Joaquim Carles ens informa que el preu de 12 coberts de plata era de 205 pessetes–.

El 8 de novembre del 1903, el diari Lo Geronès (Periódich catalanista de avisos y noticies) informa que Ramon Tarrés Puig formava part de la candidatura regionalista: «La califiquém de nostra, no perquè sia cap candidatura catalanista, ni cap candidatura política sinó perquè reuneix las condicions que'l catalanisme creu y té establert que deuhen reunir las que's proposin als electors en las eleccions municipals; perquè està formada de personas que à mes de representar forsas vivas de la població, no deuhen l'haver sigut posadas en candidatura à la consideració dels serveys qu'hagin prestat à cap partit, sinó à la dels que poden prestar y prestaran sens dupte à la ciutat, per quins drets y per quins interessos vetllaran ab complerta independència de tota mira política y de tota ventatja personal, sense dexarse imposar per influencias de cap mena.» S'iniciava la història política d'una família que si bé els anys de la Guerra Civil hagué de tancar les portes del taller, va trobar en Joan Tarrés Vives, casat amb Carme Gimferrer, la figura que, trencant motlles antics, va traslladar l'antiga botiga situada a tocar del convent de les Beates al carrer Nou. Tot i que havia estudiat per metge, Joan Tarrés Vives va ser un dels grans protagonistes del tardofranquisme a Girona, un home obert i tolerant que estava més pendent de la gestió pública que de la joieria: «La meva mare –explicava Carme Tarrés– tenia molt gust, ajudava a la botiga i ens vam trobar amb uns anys molt bons, fèiem un producte força exclusiu, teníem taller propi i encara que després ens ho vam deixar puc dir que les coses ens van anar molt bé.»

El 1995 Maria Carme Tarrés va agafar les regnes de la botiga del carrer Nou i va mantenir l'aposta per continuar fent una joieria de qualitat, que en una entrevista que Josep Maria Bertomeu li va fer el 31 de desembre del 2000 al Diari de Girona definia «d'innovadora, creativa, molt personal. Podem dir que treballem amb els millors dissenyadors, fem joieria d'autor». Carme Tarrés explica que encara avui es troba clients que li recorden el local del carrer del Vern i reconeix que amb el temps les petites botigues han patit la competència de les grans superfícies i per poder sobreviure no ha tingut altra sortida que buscar una especialització: «El meu avui era un artesà, es feia les joies, coneixia les pedres, com tractar l'or, la plata. En canvi el pare no creia en la continuació del negoci, era metge, ell ja no havia après l'ofici, però es va posar malalt i es va quedar a la botiga. La seva passió era la política, sabia tractar la gent i volia que els seus fills, o sigui nosaltres, féssim carreres universitàries, ens independitzéssim, però jo vaig decidir fer-me càrrec de la botiga i hem continuat fins avui, que tenim en exclusiva la representació d'una bona marca comercial.»