Cal Rei

L'any 1894, Manel Batallé i Duch tenia un establiment de venda de camises i camisoles a la ciutat de Girona. Quan el seu fill Josep Batallé Amat va complir els catorze anys, el va enviar a estudiar a Barcelona, i, uns anys més tard, el jove se'n va anar una temporada a París, aleshores el centre del món, per aprendre l'ofici de sastre.

Quan va tornar de París, Josep Batallé va començar a desplegar el seu geni emprenedor obrint una botiga de roba de vestir a Girona, concretament a la Rambla, al lloc on actualment hi ha l'òptica Solà. Més endavant en va obrir d'altres al carrer Ciutadans, al Jardí d'Infància i a Santa Eugènia, i, amb el temps, n'obriria d'altres a Roses, Puigcerdà i Barcelona.

El seu nét, Manel Batallé, actualment al capdavant del negoci de Cal Rei juntament amb el seu germà i la seva filla Laia, explica: «L'avi era un home molt emprenedor a qui agradava engegar coses, però que aviat se'n cansava i anava per una altra. Per això va obrir tantes botigues i quan les tenia obertes les deixava a les mans d'una altra persona. Si el negoci anava bé, fantàstic, i si no, el tancava. Quan el creixement de Girona va passar a l'altre costat del riu, l'avi es va instal·lar en aquesta botiga del carrer Nou, on encara continuem.»

L'edifici era de l'industrial i poeta Josep Tharrats Vila, i Josep Batallé s'hi va instal·lar primer com a llogater i més endavant, poc abans del començament de la Guerra Civil, com a propietari després de comprar-lo.

En aquella època el negoci consistia bàsicament en la venda de roba per confeccionar vestits, tot i que de mica en mica Josep Batallé va anar introduint la confecció per encàrrec. Una de les novetats que va incorporar a la botiga va causar un gran impacte. La botiga era de planta rectangular, i al bell mig hi va fer construir un entresolat, amb les oficines a la part baixa i un taller de modistes a la part de dalt. Per dirigir el taller va fer venir una madame, una dona francesa que era l'encarregada de supervisar a les modistes que hi treballaven. D'aquesta manera, els clients podien comprar la roba i encarregar el vestit a la mateixa botiga. La madame els aconsellava en el tipus de roba, prenia les mides i supervisava la fabricació del vestit. Eren dos negocis en un sol local.

Josep Batallé tenia un caràcter inquiet que li impedia estar gaire temps al mateix lloc. El negoci vivia fluctuacions segons la dedicació que hi destinava, fins que, al final, tot i que encara era jove, se'n va cansar i va deixar les botigues a la seva dona i als quatre fills, en Manel, en Narcís, en Pere i la Dolors, que hi van continuar al capdavant durant un temps, fins que cadascun va anar trobant el seu camí i el negoci va acabar a les mans de Manel Batallé Puig, pare dels responsables actuals.

A partir d'aquest moment, Manel Batallé va decidir introduir alguns canvis en el negoci, tant de gestió com de productes, que van consistir bàsicament a afegir a la roba de vestir roba de la llar i roba de cuina, des de llençols i tovalloles fins a mantes i cortines. Era la segona meitat dels anys cinquanta quan la botiga es va dividir en dues parts, la tradicional de roba de vestir i la nova, a la qual cada vegada s'afegien més productes, sense sortir, però, del sector tèxtil.

Pel que fa a l'aspecte físic, la botiga va viure un canvi radical entre l'any 1967 i el 1968, quan també es va posar al dia tot el que feia referència a la imatge corporativa de l'empresa. «El meu pare era molt catalanista –explica Manel Batallé–, membre d'Òmnium Cultural i vinculat a tot el que es movia en aquest ambient, i va aprofitar aquest canvi d'imatge de la botiga per catalanitzar tot el negoci, fet que no deixava de ser un risc en aquella època.» El rètol de Casa Rey, que s'havia mantingut des d'abans de la guerra, el va canviar pel de Cal Rei, i va fer el mateix amb tots el impresos, publicitat i paper d'embolicar fins a la catalanització total del negoci. La correspondència la feia tota en català i als proveïdors també s'hi dirigia en català (avui tot això es bilingüe). Respecte a aquesta qüestió, Manel Batallé recorda una anècdota amb un proveïdor que devia ser tan de la ceba com el seu pare, però de l'altre costat, que va retornar un xec en català perquè deia que no l'entenia. El seu pare va contestar que aquí, a Catalunya, els xecs es feien així, i que si no li agradava era el seu problema. Li va proposar que anés al banc a veure si algú l'entenia o que renunciés a cobrar-lo. Al final, evidentment va cobrar el xec.

Quan va entrar a la botiga la tercera generació dels Batallé, es van produir canvis transcendents. Era l'any 1992 i el mercat reclamava canvis, ja que la gent pràcticament no sabia cosir i de modistes cada vegada n'hi havia menys. Van treure la roba de vestir, van mantenir la roba de la llar i van potenciar els articles de la llar no tèxtils que el seu pare havia anat introduint de mica en mica. Amb el pas del temps, el producte no tèxtil va anar creixent en importància fins que, finalment, els germans Batallé van incorporar el mobiliari en el seu repertori de vendes. En aquestes dades, la botiga també va experimentar un canvi físic important, amb què es va adaptar als nous temps i a la nova gamma d'articles que s'hi havien incorporat.

A partir del 1992 s'hi han fet adaptacions, però no hi ha hagut modificacions físiques importants. Amb la incorporació de la Laia, la filla d'en Manel, els germans Batallé han vist assegurada la continuïtat del negoci i s'han decidit a expandir-lo amb l'obertura d'una botiga a Sant Antoni de Calonge i posteriorment una altra a Figueres, en què es venen els mateixos articles que a Girona excepte el mobiliari més gran. El darrer pas ha estat l'obertura d'una web, un pas imprescindible en els temps que corren.