Quiosc Marull de la Rambla

El dia de Nadal del 1950 es va morir en Ciriaco. En realitat en Ciriaco es deia Pau Marull Marús, però ell va acceptar de bon grat que el públic el conegués amb el nom del seu pare, que va ser un dels primers venedors ambulants de diaris d'una ciutat on a principis del 1881, Ciriaco Marull, que tenia una parada de loteria situada a tocar dels excusats que tancaven l'escala que baixava des de la Rambla a l'areny de l'Onyar, es va trobar amb una sorpresa inesperada. Segons explica la seva besnéta Núria Marull, va demanar parlar amb ell un home molt ben vestit que li va preguntar si volia anunciar un nou diari que estava a punt de sortir al carrer. El personatge era el comte de Godó; el diari, La Vanguardia, i l'antic venedor es va convertir en un personatge tant arquetípic que va ser inclòs en la col·lecció: Tipos de Catalunya on es va publicar una fotografia seva vestit de diumenge acompanyada per la inscripció: «Venedor de periódichs dels que tenen més crit, incansable amb la feyna, matiner y aixerit. Tot Girona l'estima y pot dirho ab orgull, no hi ha quí no conegui en Ciriaco Marull.» Des d'aquell moment Ciriaco va ser el nom popular d'una nissaga que va perpetuar tant el fill Pau com el nét Albert i que avui continua la besnéta Núria al quiosc situat al capdamunt de la rambla de la Llibertat, des d'on han vist passar la història dels darrers cent trenta anys de la ciutat. Si repassem la premsa ens trobarem que el 5 de febrer del 1916 i segons publicava el Diario de Gerona, entre altres acords presos per l'Ajuntament, es va decidir que un jornaler manual cobraria 2,50 pessetes diàries i es va autoritzar la instal·lació d'un quiosc per a la venda de diaris a la vorera del parc de bombers de la Rambla, la qual cosa no era sinó la legalització d'una pràctica que en Ciriaco –un personatge que segons va publicar Cierzo al diari Los Sitios el 30 de desembre del 1959, no es va conèixer mai pels cognoms perquè era una d'aquestes persones que acaben per ser part integrant de la ciutat– exercia des de feia més de dues dècades i va continuar el seu fill Pau, un home que, segons explicaven els que l'havien conegut, tenia la veu tan potent que quan pregonava els diaris superava els límits de la ciutat. «Hi havia un capellà –explicava el seu fill Albert en una entrevista que li va fer Maria Alonso pel diari Los Sitios el 23 de febrer del 1972– que assegurava que segons com bufava el vent podia escoltar com el meu pare anunciava la premsa del vespre des de l'església dels Àngels i el mateix deien alguns veïns de la Costa Roja.»

El dia que Pau Marull va morir, Gerión, o sigui mossèn Oriol de Bolòs, va escriure que després de cinquanta anys d'actuació en ple carrer en una «funció tan modesta com la de pregonar i vendre diaris forçosament va deixar una petja a la vida de la ciutat... La seva veu estentòria que fins fa pocs anys conservava tota la seva potència, era quelcom tan integrat al brogit ciutadà com el toc de les campanes, el xiular dels trens, els xerrics dels carruatges, una veu que quan les circumstàncies ho requerien, i al llarg d'aquest mig segle no van ser poques vegades, es transformava en el despertador de la curiositat general davant dels successos del món.» En Jaume Sureda explicava que Pau Marull havia tret un nen de l'hospici, l'Alfredo, (en Carota) el va ensenyar a cantar els diaris fins que el vailet, ja gran, es va establir pel seu compte i ja fos als Quatre Cantons o al Pont de Pedra li feia la competència.

De caràcter afable i tarannà progressista «ell tenia les seves idees –continuava Bolòs–, però aquest fet no el privava de tractar amablement a tothom. En molt poques persones he vist una perfecta interpretació de la tolerància com a virtut humana, com ho prova el fet que essent ell qui era, tota la vida va tenir tractes de convivència amb seminaristes i capellans, fins al punt d'haver-se produït anècdotes xocants les unes i respectables i serioses les altres». Albert, fill de Pau Marull, va continuar el negoci i va saber transformar el quiosc en la biblioteca dels pobres, un espai obert on es continuava venent loteria però també s'hi podien trobar les publicacions que presentaven resistència intel·lectual a un règim que intentava controlar la premsa i el pensament. Nuri Marull explica que el pare simultaniejava la feina del quiosc, amb la dels camions de la Campsa la qual cosa va fer que la seva mare, Cinta Ferragut i Carreras, fos l'encarregada d'atendre un públic que a la dècada dels seixanta, sobretot els dies de festa, s'acostava al capdamunt de la Rambla per comprar diaris, però també per atendre les demandes d'uns nens que havien convertit el TBO, o les revistes de l'editorial Bruguera, el DDT, el Pulgarcito, o el Tío Vivo en apreciats objectes de desig.

Quan Albert Marull va morir el 13 de febrer del 1978, la premsa vivia el renaixement derivat del procés de transició democràtica que feia que la fam i la set de notícies es traduïssin tant en l'aparició de nous diaris com El País, El Periódico o El Punt, com en la publicació de les conegudes com a revistes de destape, en què les noies amb poca roba ensenyant pits innocents eren arguments suficients per convertir el paper acolorit en un èxit de vendes. Nuri Marull recorda que en aquell temps d'obertura, alguns senyors, molt ben vestits i amb un posat respectable, s'acostaven al quiosc preguntant si tenien publicacions per a adults, revistes de sexe, i que quan els deien que sí, les compraven dient que eren per a un amic que els les havia encarregat.

El quiosc de la Rambla ha sobreviscut al temps i a les modes. El primer era rodó, de pi melis, i quan el van canviar el van cedir a l'Ajuntament perquè l'exposés al museu de la ciutat. El segon, que estava fet d'obra, va viure el moment d'esplendor quan a més de vendre nines vestides de sevillana, cada setmana el camió de l'editorial Bruguera s'aturava al mig de la Rambla per descarregar els paquets de revistes, llibres, col·leccionables, que marcaven el domini del paper; el tercer, d'acer i vidre, quan l'internet ha canviat la història i els diaris ara es llegeixen a les pantalles de plasma, viu atrapat per l'era digital. Vivim temps difícils, però Nuri Marull no llença la tovallola i si algú passa pel cap de dalt de la Rambla la trobarà atenent el públic al mateix temps que acarona el nét de pocs mesos que dorm entre revistes, diaris i altres publicacions.