Peixos Serra
Josep Comas Ball-llovera és la tercera generació d'un negoci en què s'ha apostat per la qualitat davant de la quantitat, un dilema que no sempre ha estat fàcil de resoldre
Peixos Serra va començar l'activitat l'any 1934, quan Maria Serra Castellà es va instal·lar en un local proper al pont de les Peixateries Velles. En realitat el negoci havia començat uns anys abans a Platja d'Aro, on s'havien desplaçat les germanes Serra, veïnes de Celrà, per obrir una botiga de venda de peix. Desconeixem les raons per les quals Maria Serra va decidir deixar la costa i instal·lar-se a la capital, però és aquesta data del 1934, en plena República, que es dóna per bona com a origen de l'establiment de Peixos Serra.
Uns anys abans, Maria Serra s'havia casat amb Jaume Comas i d'aquest matrimoni en van néixer un fill i una filla, en Josep i la Carme. El primer va continuar el negoci del peix, mentre que la Carme va passar al ram de la carn després de casar-se amb Joan Canadell, propietari d'una carnisseria.
Josep Comas Serra es va casar amb Maria Teresa Ball-llovera, veïna de Salt i filla de la Conxita i en Sadurní, que durant molts anys va ser el porter de La Salle.
De la unió de Josep Comas i Maria Teresa Ball-llovera en van néixer dos fills més, la Teia i en Josep, que ha estat qui, en definitiva, ha donat continuïtat al negoci.
«Fa quinze anys que sóc al negoci», assegura Josep Comas, «des que vaig decidir no entrar en els Mossos d'Esquadra, tot i ser un dels primers de la promoció, per donar un cop de mà al meu pare. Vaig aprofitar aquest fet per prendre una decisió important ja que de mosso no m'hi acabava de veure.»
Fa gairebé dues dècades que és al capdavant de Peixos Serra, una marca que ha decidit conservar tot i que ell ja ha perdut aquest cognom. Josep Comas Ball-llovera explica alguns dels canvis que s'han viscut en un negoci que ell ha mamat des de petit, tot i que no en va agafar la direcció fins que el seu pare es va retirar.
«Tot i que ja s'utilitzava el gel com a forma per conservar el peix d'un dia a l'altre, les màquines de gel individuals no es van popularitzar fins a la meitat dels anys seixanta, quan la gent del mercat va obrir botigues fora de la plaça. Abans tot se salava, un negoci rodó, explicava el pare, ja que es comprava el peix sense sal, s'hi afegia la sal i es venia tot plegat a preu de peix. El consum de peix era diari, es comprava i es venia el mateix dia i el que volies conservar calia salar-lo.»
Maria Serra, la fundadora de l'establiment, havia deixat les Peixateries Velles per adquirir una parada al mercat, a mitjan anys quaranta, quan es va inaugurar. Més endavant els van proposar d'obrir, a més de la parada, una botiga al centre de la ciutat i es van traslladar a un local del carrer de la Neu, cantonada Mercaders. Alternava la botiga i el mercat a la plaça del Lleó. Ella es quedava a la botiga i la seva jove, la Teresa, anava al mercat.
«Al meu pare no el veies mai darrere el taulell –assegura Josep Comas–, ell es dedicava a les compres. Era molt popular a la llotja de Roses, fins al punt que la subhasta no començava fins que ell havia arribat. Anava amb uns camions Avia que ara fan riure però que eren tota una atracció en aquella època.»
Josep Comas compara el negoci del peix amb el del vi, que, després de moltes dècades de baixa, en els últims anys s'ha recuperat gràcies al dinamisme de molts productors. «Tenia dos camins, volum o qualitat. Vaig decantar-me pel que dominava, per la qualitat, tot i que de peix de qualitat cada vegada costa més de trobar-ne. La gent té molta oferta i això ens ha obligat, als peixaters, a posar-nos les piles per salvar el negoci.»
«Ens estem plantejant tocar el mercat de Barcelona. Hi ha molt bons clients que compren peix de Roses a través de Mercabarna i nosaltres volem oferir el producte directament, sense intermediaris.»
Del temps en què es calava el palangre amb espardenyes d'esquer
Les variacions del peix en l'escala de valor dels consumidors és una cosa curiosa que segueix modes difícils de desxifrar. Per posar un exemple, Josep Comas ens parla de les espardenyes, un producte molt valorat avui dia però que unes dècades enrere pràcticament no tenia cap valor. «El meu pare utilitzava les espardenyes d'esquer en el palangre, era l'esquer ideal per evitar que els congres s'hi enredessin. En aquells anys, el palangre era una eina molt cara per a un pescador ja que es feien a mà sense procés industrial. Com que hi havia molt de peix es calava el palangre prop de la costa, a tres o quatre milles com a molt. Si tenies la mala sort d'enganxar quatre o cinc congres, la destrossa que et provocaven era tan enorme que pràcticament ja podies tirar l'ormeig. Les espardenyes no els agraden, als congres, i valia la pena gastar-te alguns diners amb aquest esquer per salvar el que valia el palangre. Agafaves molt de peix d'escata, sobretot sards i dorades, que ja eren molt apreciats.»
Quan la gent parla de peix s'imagina un producte car, quan en realitat la varietat d'espècies que surten del mar és enorme i permet triar productes de tot tipus de preu, que les modes i l'època de l'any poden encarir o abaratir.
«El mercat de Barcelona marca molt les tendències dels preus», assenyala Josep Comas. «Darrerament s'estan posant de moda els negritos, ja que alguns cuiners com l'Adrià i altres n'han parlat, i tot seguit els preus comencen a pujar.» Hereu d'una nissaga de peixaters, Comas assegura que cada vegada té una clientela més jove, cosa que és un bon auguri per al sector.