El manicomi de Salt, que va entrar en funcionament el 1892, no té res a veure amb l'hospital psiquiàtric actual. El que fins a mitjan segle passat era un lloc on es tancaven els “alienats”, amb finalitats no estrictament curatives, sinó més aviat per separar-los dels “sans”, s'ha convertit en un espai de salut que, tot i que ha prescindit dels murs, encara marca una separació entre els de dins i els de fora. Mètodes com l'hidroteràpia (submergir els pacients en aigua freda o ruixar-los amb una mànega en diferents parts del cos, habitualment el cap), les cel·les d'aïllament, les cadenes o les camises de força han deixat pas a tècniques per integrar-los en la societat. Antigament, podien ordenar ingressos al manicomi el comissari polític, l'alcalde i el governador civil, a més d'un metge. Així doncs, els manicomis van convertir-se en llocs on s'ingressaven persones més o menys sanes que, per un motiu o altre, molestaven socialment (com per exemple els indigents). El 1974, un informe del director del centre, el Doctor Pigem, va denunciar la situació d'amuntegament i falta de recursos bàsics que hi havia al sanatori i que mantenia els interns en unes condicions infrahumanes. Arran d'aquell informe, es van revisar els expedients. Els resultats van ser dramàtics: dels gairebé 900 pacients que hi havia entre murs, 320 hi eren sense cap necessitat.