L'informe PISA i les prioritats del sistema educatiu

L'Informe PISA, un dels estudis comparatius sobre l'educació més ben valorats al món, aporta dades encoratjadores per a Catalunya. Cal remarcar d'entrada que és una enquesta, no una avaluació de tots els alumnes, com sí que passa amb les proves del Departament d'Educació. Per dir-ho d'una altra manera, l'Informe Pisa és un mapa; i el mapa no és mai el territori. Els resultats, per tant, s'han de valorar des d'una certa distància. Segons les dades corresponents al 2009, Catalunya està per sobre de la mitjana en comprensió lectora i dins de la mitjana en matemàtiques i ciències. Resultat valuós, perquè suposa recuperar el nivell perdut en estudis anteriors i perquè trenca el clixé injust que les autoritats educatives i el professorat de Catalunya es despreocupen dels nostres escolars.

Els resultats de l'informe Pisa són bons, però també alerten que Catalunya és una mitjania. Podem trobar moltes explicacions d'aquest fet, però tant se val. Catalunya ha d'aspirar a ser un país capdavanter al món, i això només s'aconsegueix apostant per l'excel·lència de manera més decidida. Segons l'informe, només un 5 per cent dels nostres alumnes són excel·lents. Han de quedar enrere els principis falsament progressistes que rebaixen el nivell dels nostres estudiants perquè ningú se senti exclòs. Aquest informe hauria de servir també per posar fi a interpretacions interessades; per exemple, que el català és una rèmora per als nostres escolars, com d'altra banda sabem que és fals. L'informe hauria de servir per ratificar-ho, però no ho farà perquè els detractors del català només llegeixen els estudis quan, al seu entendre, els donen la raó. També hauria de servir perquè s'acabi d'una vegada la falsa dicotomia entre l'escola pública i l'escola privada. Catalunya té un sistema educatiu i, en comptes d'embarcar-nos en polèmiques estèrils, faríem bé d'aparcar batalles de rerefons ideològic i estudiar la manera que cada segment aprofités el millor de l'altre.

Dit això, cal tenir en compte dues idees: la primera, que els efectes de qualsevol política sobre l'educació són sempre a mitjà i a llarg termini. Seria ridícul pretendre solucionar tots els problemes que hi ha al nostre sistema educatiu en només un o dos anys. La segona, que el professorat no ha de viure pendent de les proves. Si no, s'arribarà al fet pervers que l'escola, pública o concertada, prepararà per fer un bon paper internacional, quan en realitat la seva funció hauria de ser una altra. Per exemple, contribuir a la formació d'una ciutadania ben instruïda, lliure i responsable.