Cantar bé les cançons de Nadal

Un dia d'aquests passava per una fira de pessebres i vaig sentir les cançons de Nadal gravades en disc que sortien d'uns altaveus. Les cançons –Fum, fum, fum, El rabadà, Anem a Betlem, Les dotze van tocant, etcètera– eren interpretades per una coral infantil de la manera com en aquest país molta gent creu que aquest repertori ha de ser cantat: desafinant, arrossegant i fent barrila. Aquells nens cantaven les cançons de Nadal com si anessin d'excursió o es trobessin enmig d'una guerra de coixins en unes colònies d'estiu. Quan es van posar seriosos i van atacar El cant dels ocells vaig estar segur que cap dels cantors entenia la lletra ni sabia què s'empescava perquè ningú no els ho havia explicat

Ara que donem tant mèrit a l'artesania i celebrem tants mercats medievals amb túniques, sandàlies i càntirs de terrissa, no sé com no ens adonem del valor d'aquestes cançons tan tradicionals i tan antigues i no veiem que confiar-les a uns nens als quals ningú no ha intruït del seu significat és com situar una talla romànica en el lloc més exposat i més humit d'un museu.

Jo proposaria que ens prenguéssim seriosament les cançons de Nadal catalanes i les donéssim a cantar no diré a tenors i sopranos operístics de primera fila, perquè llavors inflen massa el pulmó i les diuen amb un accent italià que no permet entendre res, sinó a aquella mena de cantants que abans es deien melòdics i ara no sé com es deuen dir però vostès ja m'entenen. Tinc a casa uns discos on les cançons de Nadal anglosaxones són interpretades pels anomenats singers americans, Frank Sinatra, Petula Clark, Doris Day, Dean Martin, Louis Armstrong, Ella Fitzgerald, i si els dic que són modèliques vull dir que ens podrien servir de model. La Marina Rossell ja s'hi va llançar en un disc memorable, però haurien de ser més a afegir-s'hi. Hi ha unes mitges veus al Liceu o unes veus molt completes en els nostres conjunts musicals més populars i de més èxit que farien el fet a plena satisfacció.

Sí, no me n'oblido: moltes corals d'adults de tota solvència inclouen en el seu repertori cançons de Nadal. El concert de Sant Esteve que se celebra cada any al Palau de la Música n'és exemple. Les corals ho fan bé i fins i tot molt bé, però des de l'òptica popular, que és la que jo avui faig servir, hi ha pel meu gust massa arranjaments, massa veus fosques i veus clares, massa bemolls i massa sofisticació.

He dit que els nens escoltats a la fira de pessebres no entenien la lletra d'El cant dels ocells. Tampoc ningú els havia explicat el significat d'El rabadà. S'ha d'anar molt amb compte a l'hora d'interpretar aquesta cançó perquè no té res d'infantil ni res d'ingènua. El rabadà que després de la primera estrofa diu “vull esmorzar” i que a partir de llavors va trobant arguments per no seguir els pastors il·lusionats que insisteixen perquè els acompanyi en el seu camí cap a la cova, no és un nen davant un plat de farinetes que de bon matí busca excuses per no anar a escola. El rabadà de la nostra cançó és un senyor fet i refet que un dia ens el trobem al banc negant un crèdit a uns emprenedors o uns nuvis, un altre dia al tren ocupant el seient que correspondria a una senyora gran que va amb bastó, un altre dia en un qualsevol negociat de l'administració exigint de mala manera la pòlissa que sempre falta, i un altre dia escarxofat i mandrejant a la nostra butaca preferida de casa perquè en aquest cas som nosaltres mateixos els rabadans insensibles a la il·lusió i l'entusiasme. El “vull esmorzar” o el “no serà tant” del rabadà no han de provenir d'una veu blanca sinó de la veu cavernosa i plena de nicotina d'algú que, com deia Sagarra, té “una ratapinyada dins del pit”. Jo ara mateix penso en un Tom Waits i em poso a pensar en quin intèrpret català donaria la talla. Un Lluís Soler? Un Pere Arquillué? Un Jordi Dauder?

El pròxim disc de La marató de TV3, que s'edita per aquestes dates, podria ser el resultat d'un càsting en aquest sentit.