“Els nens han de tenir jornades de set hores”

Hauria de ser-ho. En aquests moments només ho és per a unes determinades professions, com els funcionaris. La immensa majoria dels horaris laborals són partits. Caldria un canvi a escala de país, d'estat, perquè en aquest aspecte,d'europeus no en tenim res. A la resta d'Europa a les sis del vespre la família pot estar a casa. O com a mínim un dels dos membres de la parella hi pot ésser.

La culpa és del conjunt del país. No hem sabut o no hem volgut adaptar-nos a Europa d'ençà de l'entrada a l'euro. Ningú no es planteja de veritat canviar les coses. Jo, per exemple, dino a la feina, no vaig a un restaurant perquè, si ho fes, a la tarda no rendiria. Si ho volem mirar en termes empresarials, si féssim horari europeu seríem més productius.

Hi ha molts casos de famílies monoparentals o parelles en situacions conflictives, de males relacions. Per això parlem tant de mares. A més, a les activitats participen molt més les mares que no pas els pares. Tal com està muntat el món laboral, una dona sola ho té difícil per tirar endavant els fills.

Ho pot arribar a ser, efectivament. Tenir cura dels nens no és apuntar-los a moltes activitats extraescolars per treure-se'ls del davant. Està comprovat que tantes hores fora de casa no és bo per als nens. Si pares i fills estan tot el dia fora, quan s'ajunten hi ha tensions, perquè el nen reclama molta atenció i els adults volen descansar. Si s'ha d'estar pel nen, s'endarrereix el sopar i l'hora d'anar a dormir i l'endemà el nen no rendeix.

Abans tots els nens es coneixien. Eren al carrer però sabien que, si passava qualsevol cosa, pujarien a casa i hi trobarien la mare. I si no hi havia mare, hi havia algun parent o algun amic. Ara els nens no estan al carrer però això no vol dir que estiguin bé. A vegades els demanem jornades laborals de deu hores, que superen les dels seus pares. Els nens han de tenir jornades de set hores, no més.

Són dades de la Sindicatura de Greuges. D'acord amb el discurs dels polítics, sembla que vivim en un país ric i que la pobresa no existeixi. A més, veiem com es redueixen els ajuts a la gent i com es mantenen els ajuts internacionals. No hi estic en contra, de la solidaritat amb altres països, però hem de centrar-nos primer en el que tenim més proper.

Tal com la societat està pujant la infància, no m'estranya, aquesta xifra. No posem límits als nens, i els nens que de petits no aprenen que hi ha coses que no es poden fer, creixeran pensant que poden fer el que vulguin.

Jo crec que els qui posen aquestes pancartes no han conegut com era el Raval abans. Era molt pitjor. No dic que ara estigui bé, però ha estat pitjor. La prostitució, per exemple, estava molt més escampada. En aspectes urbanístics i d'atenció social s'han fet moltes coses, segurament insuficients. El problema és que els polítics han aixecat moltes expectatives que després no han complert.