Quin, quina, quins, quines

L'interrogatiu quin, el seu femení quina i els plurals respectius quins i quines, poden actuar com a adjectius o com a pronoms.

Els exemples següents il·lustren l'ús com a adjectius interrogatius directes:

-—¿Quin llibre vols que et regale el dia del teu sant?

—¿Quina jaqueta vols que em pose, la blava o la de quadrets?

—¿Quins pardalets eren aquells que tenia ton pare en una gàbia?

—¿Quines flors vares dir tu que eren bones per a curar la tos?

Els exemples següents il·lustren l'ús com a adjectius interrogatius indirectes:

— Estic esperant que em digues quin llibre vols que el regale el dia del teu sant.

— No sé quina jaqueta vols que em pose hui, si la blava o la de quadrets.

— No recorde quins pardalets eren aquells que tenia ton pare en una gàbia.

— Vull saber quines flors vares dir tu que eren bones per a curar la tos.

I els següents il·lustren l'ús com a pronom:

— De tots els llibres que hi han ací, veges quin tries i te'l regale.

— Ací tinc la jaqueta blava i la de quadrets, ¿quina vols que em pose?

A banda de la funció interrogativa, els mots quin, quina, quins, quines, s'usen com a adjectius exclamatius per a expressar sorpresa, contrarietat, admiració, estranyesa, enuig, etc. En aquest cas sempre precedixen el nom.

— ¡I quin borinot de marit que t'has triat, filla meua!

— ¡Quina barra que tens, amic meu!

— ¡Quina caloreta que fa hui!

- ¡Quina sorpresa, Maria! Feia un muntó d'anys que no et veia.

— ¡Quins hòmens més sabuts, mare meua!

— ¡Caram, quines xiques més boniques hi han en el teu poble!

Observem que el nostre interrogatiu quin té flexió morfemàtica, és a dir, té una forma diferent per a cada gènere gramatical (masculí i femení) i per a cada número gramatical (singular i plural). En canvi, l'equivalent castellà és invariable. El castellà usa únicament la paraula qué per a tots els casos. La influència perniciosa del castellà sobre la nostra llengua fa que, a vegades —cada volta més, per desgràcia— usem construccions incorrectes. En les Falles de l'any 2005 vaig llegir en un forn ubicat en el carrer de Maria Cristina de València un rètol que deia «les falles, ¡que gran festa!» (exactament així, sense cap accent sobre el mot «que»), una frase escrita, evidentment, amb mentalitat totalment castellana. La frase valenciana que haurien d'haver escrit és: «les falles, ¡quina festa més gran!». Aquesta és la que correspon a la nostra idiosincràsia i a la nostra manera de parlar.