Serliana

La història de l'art esdevé un dels miralls on es reflecteix la societat i les aspiracions dels seus individus. Les produccions que el temps ha anat acumulant, i que són prova de les inquietuds dels nostres avantpassats, ens mostren amb nitidesa com veien el món i, sobretot, com volien veure'l. No es pot entendre d'una altra manera el significat d'una pintura parietal paleolítica o dels frescos, posem per cas, de la Sixtina.

En substància, l'ésser humà no ha modificat tant els seus temors ni les seues il·lusions al llarg dels anys; en tot cas, el que si que ha anat fent és adaptar (renovar, si es vol) les seues manifestacions als nous temps tal com una serp fa cíclicament amb la seua pell per allò dels canvis estacionals.

La representació fidedigna de la realitat que l'envoltava ha anat conjugant-se amb la necessitat de reduir-la, esquematitzar-la i alterar-la conscientment d'acord amb l'evolució de les idees i de l'intel·lecte.

L'horror vacui o la desornamentació són, per exemple, dos dels fruits madurs d'aquests tires i arronses que acompanyen secularment l'arquitectura, fent-se ressò de l'estat d'ànim dels seus inspiradors i promotors i de la seua voluntat de perpetuar-se i dirigir (potser millor, controlar) no sols els gustos sinó les ideologies. Al remat, com a ressorts visibles del poder.

Em ve al cap en aquesta dissertació el paper d'un element molt conegut de l'arquitectura clàssica (potser més adequat, classicista) com ho és la serliana, ni més ni menys que la representació d'un arc entre llindes que popularitzà Sebastiano Serlio (1475-1554) en el seu conegut tractat arquitectònic. Un recurs estilístic més que estructural que alterà conscientment les línies pures, quasi immutables. de la construcció hel·lenística.

El fet d'incloure el cercle en un quadrat, la quadratura del cercle en diríem, no cap dubte que traspuava un significat transcendent, alhora que hermètic i, per consegüent, força simbòlic que, per això mateix, se n'eixia del seu valor pròpiament ornamental.

Si entre dos punts la distància més curta la traça una línia recta, és evident que la forma més pura o nítida no és la corba, la qual força conscientment el disseny i, per tant, les edificacions. Però, en aquest cas, la serliana conjuga totes dues formes alhora harmònicament, convertint-se en un recurs emprat i difós pels romans (sincrètics ells) i recuperat des del Quattrocento per a major glòria de l'Humanisme i del Renaixement.

Tot i això, Serlio no inventà res nou, ni tampoc fou l'únic arquitecte en utilitzar aquesta síntesi afortunada (abans que ell ho féu Brunelleschi i, en el seu temps, Palladio), encara que si que és cert que a partir d'ell es popularitzà i difongué pertot arreu.

A València, per exemple, comptem amb alguns exemplars primigenis que parlen ben a les clares del seu èxit: l'Almodí, el cortile del palau de l'ambaixador Vic, la llotgeta dels canonges de la seu de València o el claustre del cementeri de la cartoixa de Portaceli.