L'advocat més gran

Afirma que és viu de miracle ja que reclutat el 1938 per l'exèrcit republicà va lluitar als front de València, Terol, Pont de Serós... fins a la cruenta batalla de l'Ebre i va veure passar les bales molt a prop. Set dècades més tard, Lluís Armengol Prat és viu i ben viu. Tant en el sentit biològic del terme com en el figurat. Als 93 anys, és el col·legiat del Col·legi d'Advocats de Girona més veterà que continua en actiu. I difícilment hi ha cap lletrat en exercici a tot l'Estat que el superi en edat. “Reconec que a la meva edat el més normal seria jubilar-me, però vaig enviudar fa set anys i l'exercici de la professió m'apassiona i em dóna un estímul per viure. No sé fer vida de jubilat”.

Lluís Armengol pertany a la primera promoció d'advocats de la postguerra. Es va llicenciar en dret per la Universitat de Barcelona el juny del 1940 i des de llavors no ha deixat de posar-se la toga. Entre el 1944 i el 1949 va tenir despatx a Barcelona, on encara continua col·legiat, però després ja es va establir a Olot, on continua al capdavant del seu despatx, situat davant mateix de les escales de Sant Esteve. Ha vist passar “tota una gran desfilada de jutges i secretaris judicials” pels jutjats d'Olot. Tants que ni en recorda el nombre. Està adscrit al torn d'ofici a Olot, però treballa tant als jutjats d'Olot com a Ripoll. Anteriorment, també portava casos a Puigcerdà, però ho va deixar per la incomoditat del trajecte en cotxe fins a la capital de la Cerdanya, massa allunyada d'Olot. No troba cap problema, en canvi, a anar a Ripoll, perquè anar-hi en cotxe “és un moment”.

No vol destacar cap dels casos que ha portat com el més transcendent i, tot i la seva llarga trajectòria en el món de l'advocacia i que en el seu currículum personal consta haver fet de corresponsal de Los Sitios i de cronista, abans de la guerra, de la revista Deber, no s'ha plantejat d'escriure les seves memòries ni un recull de casos, a l'estil del que va fer Carles Monguilod a Vint-i-cinc anys i un dia. “És que no he tingut casos d'aquests tan transcendents, com els que s'han donat ara a Olot i en què sí que ha intervingut Monguilod”, apunta Armengol, fent menció al cas “gairebé sobrenatural” del segrest de Maria Àngels Feliu o els casos “delirants”, com els assassinats en sèrie de La Caritat o el crim quàdruple perpetrat per Pere Puig. Recorda, però, que la defensa de Pere Puig la va assumir Núria Masó, una lletrada d'ofici com ell, i que, per tant, també li podria haver tocat a ell defensar Puig o Joan Vila, que en un primer moment també va tenir advocat d'ofici. “Com que cada cop hi ha més lletrats adscrits al torn d'ofici ara ens toca guàrdia molt de tant en tant, passen mesos d'un torn a l'altre”, lamenta. Setanta-un anys d'exercici li han permès veure l'evolució de l'administració de justícia i també l'han obligat a un “reciclatge continu”. El canvi més radical que ha observat i que considera una “veritable revolució en el bon sentit de la paraula” és la incorporació de la dona en el camp de l'administració de justícia. “Als anys cinquanta pràcticament no veies cap dona exercint i ara, en canvi, gairebé són majoria”. Ho considera molt positiu per la visió que aporten al món judicial i perquè, en general, les considera molt competents, amb un gran esperit lluitador i, en definitiva, eficaces en l'exercici de les seves funcions, tant com a advocades com a jutgesses i magistrades.

La pregunta obligada per a un home de la seva llarga experiència és si la justícia és més lenta ara que abans. Armengol ho té clar. “Ara és més lenta”. Però la cosa té justificació. “La culpa és de la societat, que cada vegada és més i més complexa; les relacions familiars i laborals i els afers econòmics i administratius són cada cop més complicats. S'han afegit situacions abans inexistents com els divorcis, les parelles de fet, el trànsit, l'estrangeria i els processos contra l'administració...”

És més aviat partidari del lema que proclama que “és millor un mal acord que un bon litigi”. “Jo sempre sóc partidari d'arribar a un acord i evitar la confrontació judicial, que sempre sol ser llarga i costosa”. Però, lamenta, no sempre pot convèncer el client. “A vegades veus que la lluita és temerària, però el client quan recorre al despatx de l'advocat ve crispat i vol litigar, sobretot en afers de parella, i llavors has d'anar a litigar”. El tema de la llengua i l'ús del català a la justícia no el preocupa i creu que s'ha de ser pràctic. “Sempre he defensat en català, però si s'ha de fer en castellà per facilitar la feina, es fa. T'has d'acomodar a la realitat i si hi ha més jutges castellans es fa en castellà”, manifesta, tot recordant que ara a Olot hi ha dos jutges castellans, als quals elogia per la seva professionalitat. Creu que ja en tenen prou amb la feina amb els casos excepcionals que els han tocat per donar-los murga amb la llengua.

Armengol, que ja fa més de vint anys que ha celebrat les noces d'or com a advocat, acumula diverses medalles. El 20 de gener del 1995 va rebre la medalla d'or de mans del llavors degà del Col·legi d'Advocats de Barcelona, Eugeni Gay. El 15 de maig del 1998, va rebre la medalla d'or pels cinquanta anys d'exercici com a advocat a Girona de mans del llavors degà Josep Maria Prat Sàbat i el 14 de maig del 2005, el consell general de l'advocacia espanyola va acordar concedir-li la medalla al mèrit en el servei de l'advocacia que li van entregar a Girona durant la festivitat de Sant Raimon de Penyafort.