Els altres evangelis

El dramaturg francès Erich-Emmanuel Schmitt està de moda per les seves ocurrències i les seves pretensions. En l'obra El visitant, estrenada aquí el 1996, imaginava un diàleg entre Freud i Déu. A El llibertí, el gran èxit del 2007, exposava les arts de seducció de Diderot. Ara ha tornat als escenaris catalans amb Petits crims conjugals. També és autor d'una altra obra, d'actualitat aquests dies: L'evangeli segons Ponç Pilat (Edaf, 2001). El llibre vol ser original però no ho és gens. Ja el 1957 Carlo Maria Franzero va publicar unes Memòries de Ponç Pilat, i Roger Caillois, el 1961, va escriure el relat fantàstic Pilat, el dilema del poder. I així tants d'altres.

Schmitt encapçala l'obra amb un anomenat pròleg de setanta pàgines que titula audaçment “Confessions d'un condemnat a mort la nit del seu arrest". El condemnat és, naturalment, Jesús de Natzaret. L'autor fa veure que transcriu el llarg soliloqui a l'hort de les oliveres abans de l'arribada de Judes. Jesús evoca tota la seva vida, des de la infantesa fins a l'últim sopar. Però el text no s'assembla gens a un monòleg interior, sinó que està escrit com una novel·la i amb diàlegs propis d'un dramaturg. Entre els autors que han donat veu a Jesús en primera persona és preferible Norman Mailer, que ho va fer amb resultat sorprenent a L'Evangeli segons el Fill. O Blai Bonet, a L'Evangeli segons un de tants: “Vaig deixar els pares, l'ofici, el poble; res dins aquesta butxaca, res dins l'altra, / me n'anava per la carretera / literalment a la bona de Déu, a donar la cara / i a lluitar contra el mal, sense explicar-lo mai.” O, sobretot, Jorge Luis Borges, en un poema de El otro, el mismo: “Fuí amado, comprendido, alabado i pendí de una cruz. / Bebí la copa hasta las heces. / Conocí la esperanza y el temor; / conocí también la amargura. (...) A veces pienso con nostalgia / en el olor de esa carpintería."