Jaumeandreu, l'Adam Smith català

El primer Sant Pare de la ciència econòmica és, segons un consens pràcticament universal, l'economista escocès Adam Smith. El seu llibre més famós i més traduït: La riquesa de les nacions, publicat per primera vegada el 1776.

L'Adam Smith català és Eudald Jaumeandreu. En certa manera, el mateix Jaumeandreu ja n'era conscient quan a Economia política (Barcelona, 1816) parteix del llibre de Smith, per bé que escriu que no té “ni ordre, ni mètode”. I que el llibre de Jean B. Say, el sistematitzador de Smith, ha d'ésser “corregit”.

Eudald Jaumeandreu i Triter, nascut el 1774 a la ciutat de Barcelona (on morí el 1840), fou el primer titular català de l'ensenyament universitari de l'economia. Primer, a Palma de Mallorca (1814), i després, a la Junta de Comerç, a Barcelona (1814-1840, amb un parèntesi, de 1824 a 1835, sense poder fer-hi cursos). Jaumeandreu es formà dins l'orde dels agustinians (però en sortí el 1821) i va créixer dins del nou clima polític generat pel liberalisme.

Si parlem d'ell, és per la seva alta qualitat intel·lectual. Dóna dues excel·lents –i perfectament actuals- definicions d'economia. Una és: “La ciència que ensenya els mitjans per a proporcionar riquesa als individus d'un estat”. Segona: “La ciència que ensenya a combinar l'interès públic amb l'interès privat... i a establir el poder dels imperis sobre la fortuna dels individus”.

D'entrada, Jaumeandreu capgira una de les tesis d'un altre gran economista del corrent liberal: Malthus. Dient el mateix (que producció d'aliments, i guerres i epidèmies, limiten el creixement de la població), diu exactament el contrari: “Els homes es multipliquen on hi ha indústria... com veiem als EUA, i, a la nostra Espanya, a Guipúscoa, Catalunya, etcètera”.

La seva presentació dels diferents sistemes econòmics té un gran interès. N'hi ha quatre, amb pocs resultats: (1) el sistema dels caçadors i pescadors (als tròpics, a l'Àrtic); (2) el sistema dels ramaders seminòmades (de l'Àsia central al nord d'Àfrica); (3) el sistema de l'agricultura absoluta (de la Xina a l'Índia); (4) el sistema de plantacions basat en l'esclavatge (del Carib a les Filipines).

En canvi, hi ha un cinquè sistema amb bons resultats: és el “sistema d'agricultura relativa basat en un sistema de manufactures” (Europa, 1500-1800). La idea central d'aquest “sistema modern” és: “Només la indústria pot subministrar en abundància el que necessiten els homes”.

Fent un pas més: “La indústria d'una nació no depèn de l'extensió del seu territori”. Exemples: “Les viles d'Igualada, Olot i altres viuen en abundància”. A més de “savis”, “fabricants o directors d'indústria”, “operaris o jornalers”, “diner” i “terres” (i “l'aigua, el vent i el sol”), també el “govern” és un factor de producció.

Jaumeandreu situa el paper del govern com a gestor dels consums públics. “El govern –llegim- pot facilitar la producció dels particulars”. Mitjans: (1) obres públiques (per a “major facilitat del comerç”); (2) “ensenyament gratuït de primeres lletres” (car, si cal pagar, hi haurà menys alumnes, i, per tant, menys ensenyants); (3) “seguretat de les persones i les propietats”; (4) “protecció de les ciències i els cossos científics”; (5) fomentant les “caixes de previsió..., on cadascú porta una porció petita de la seva renda”.

La pregunta “qui paga els consums públics? ” té una resposta: “El públic mateix”. Es paguen amb els impostos, que són “la porció de productes de la societat que rep el govern per a les despeses públiques”. Jaumeandreu demana proporcionalitat: “Pagant poc qui tingui poc, i molt qui molt té. Això s'aconsegueix amb un percentatge, sense augment progressiu”.

Jaumeandreu, com tots els economistes clàssics, és partidari de la llibertat industrial i comercial dins d'un gran espai econòmic, ben comunicat interiorment, amb camins, ponts, canals, recs, ports. En el cas català, cal, escriu en la seva Economia política, “activar les immenses produccions (possibles) tant de la península com d'ultramar”.