Eurovegas, crisi i model productiu

És pot entendre que el projecte Eurovegas sigui vist com una necessitat per al govern de la Generalitat, els ajuntaments on es pot localitzar, els empresaris que en poden sortir beneficiats, i els desocupats, que hi poden veure una oportunitat de feina. Tanmateix, és un projecte que no contribuirà en absolut a millorar la productivitat i la competitivitat a llarg termini de l'economia del país. No permetrà millorar la capacitat i l'habilitat de les empreses situades a Catalunya per competir amb èxit en el mercat global, ni tampoc la seva capacitat i habilitat per donar suport a uns nivells de vida elevats i creixents, que són els dos aspectes principals que caracteritzen la competitivitat d'un país.

Un govern que fa un any i mig va arribar dient que en els propers quatre anys reduiria a la meitat la taxa d'atur, es comença a sentir pressionat quan les perspectives de creixement econòmic del 2012 són negatives i, per tant, és més que probable que el nombre de desocupats continuï augmentant. La temptació d'agafar-se a qualsevol cosa que, almenys aparentment, pugui generar inversió, activitat econòmica i ocupació, és molt gran. Pel que fa als ajuntaments teòricament implicats, també és comprensible que es puguin sentir temptats pel projecte. En tot el període democràtic han estat els grans oblidats i abandonats perquè estableixin un sistema de finançament adequat. A més de les subvencions de l'Estat espanyol, els seus ingressos han vingut a partir de figures impositives totalment lligades a la construcció, les transaccions i la propietat immobiliària. En el moment en què aquestes s'ensorren, també ho fan els ingressos dels municipis, i molts, tenen problemes econòmics greus. Teòricament, l'Eurovegas podria portar activitat als municipis afectats i, consegüentment, millorar la seva situació pressupostària i financera.

Pel que fa als empresaris, també estan vivint una situació molt complicada: no tenen demanda i els falta finançament. El cas dels empresaris lligats a la construcció i a les seves indústries auxiliars encara és més evident, amb una crisi molt més profunda i sense gaire perspectives de sortida. Per tant, és comprensible que els atregui una inversió que pot generar activitat, renda i beneficis en els seus sectors. Altres empresaris de diversos sectors (alimentació, restauració, comerç, etc.) també hi veuen oportunitats de negoci, ara bé, sempre que donem per suposat que aquesta activitat es farà amb empreses residents a Catalunya. Igualment, també és normal que els desocupats puguin veure aquest projecte com una oportunitat per tornar a tenir feina. Tanmateix, a més de discutir si el nombre de llocs de treball que es crearan és o no és exagerat, caldrà veure si la demanda de treball del projecte podrà ser coberta per l'oferta de treball del país, o bé si caldrà que la mà d'obra necessària provingui d'altres països. I això, a més de la qualitat dels llocs de treball que suposa un projecte i una inversió d'aquest tipus que, evidentment, en cap cas no són d'alta qualificació ni tampoc suposen gaire atracció de talent.

Ja fa molts anys que a Catalunya es parla de la necessitat de canviar de model productiu, de no tornar a caure en un model basat en la construcció, les activitats immobiliàries i les activitats financeres i especulatives; de la necessitat d'avançar fins a assolir un model basat en les activitats productives (indústria i serveis a la producció), en les activitats relacionades amb la informació, el coneixement, la innovació i el talent. És a dir, en les activitats que permeten millorar la productivitat global de les empreses i del país i, per tant, que fan augmentar la competitivitat.