2008
Els catalans ja tenen noves fisonomies
L'any 1994, Joaquim Carbó va escriure Els dos mons d'en Sergi, una novel·la juvenil que tractava d'un nen que per circumstàncies de la vida havia de traslladar-se d'una escola de la zona alta de Barcelona a una del Raval, on una gran part de l'alumnat era d'origen magribí. Va ser una de les primeres obres del país que tractava la realitat emergent de la nova immigració. Un d'aquests marrecs nouvinguts que començaven a estudiar a les escoles de tota Catalunya podria haver estat la Najat El Hachmi, que el 2007 va guanyar el premi Ramon Llull, novel·la que es va publicar el 2008, un any que Catalunya va viure força esdeveniments molt relacionats amb el nou perfil social del país arran l'arribada de gent de l'est d'Europa, de l'Africa subsahariana, d'Amèrica Llatina i del Magrib. L'arribada de noves cultures i religions van crear conflictes. A moltes poblacions, hi va haver un cert rebuig a la creació de mesquites, cosa que va fer pensar que el conflicte amb els nouvinguts esclataria en preses de posició clarament racistes que finalment mai han creat al país un sentiment generalitzat en contra dels estrangers. Això sí, va ser un any de recels. L'atemptat de l'11-M a Madrid l'any 2004 encara era prou a prop perquè associacions com ara el Consell Islàmic de Catalunya advertissin del perill d'associar islamisme amb terrorisme. Però tot i aquesta recança, el país començava a adonar-se que el concepte restringit de català quedava en desús. Els catalans incorporaven al seu univers identitari nous accents, nous pensaments, noves tonalitats de pell i noves fisonomies. Catalunya s'incorporava al segle XXI.
L'últim patriarca de Najat El Hachmi
L'últim patriarca va ser una obra d'impacte no només perquè guanyés el premi Ramon Llull de 2007. En el moment de la seva aparició tenia força ingredients per fer-la atractiva al nostre país. Najat El Hachmi, escriptora jove, nascuda al Marroc, arribada a Catalunya als vuit anys i instal·lada en una ciutat de la Catalunya central, no només feia el lògic procés d'integració, sinó que també el reivindicava sense renunciar al seu origen. El 2004 havia publicat l'assaig Jo també sóc catalana, que evidenciava que el país havia de fer seves les noves flaires.
A L'últim patriarca plantejava el xoc de cultures des d'una perspectiva generacional. El que el costum ha perpetuat es talla en haver de marxar del seu país una família marroquina, després que el cap de família, “el patriarca”, hagi obert camí al país de benvinguda. La rebel·lia d'una filla a mesura que va integrant-se a la nova realitat fa que el pare esclati en la seva tradicional violència contra qualsevol gest familiar que trenqui la seva visió de les relacions matrimonials i familiars. Però a més d'aquest ingredient de fricció entre mons de civilitzacions diferents (que en una lectura superficial de l'obra i des de la perspectiva autòctona podia fer veure que es tracta només d'unes situacions que la nostra civilització occidental ha superat), L'últim patriarca parla també del país d'acollida, de la realitat que hi ha a moltes llars catalanes. Una realitat, potser més subtil, però prou esfereïdora pel fet de no ser gaire diferent de la que relata l'obra. Esposes i fills maltractats, abusos i injustícies que no surten a la llum perquè hi ha moltes llars que són petites dictadures dominades per patriarques de tota mena que tenen la complicitat sovint del silenci que no es trenca per la por. Aquesta dimensió universal d'una història particular és la que ha provocat el ressò de l'obra, que ha esta traduïda a diverses llengües. Aquest Sant Jordi, l'escriptora, un cop ha deixat lluny les vivències conflictives, s'ha passat al territori d'amor i sexe amb la novel·la La caçadora de cossos.
“Va ser molt important escriure sobre el tracte familiar, la violència i l'abús”
Què va representar aquesta novel·la en la seva carrera?
.Un abans i un després. Em va permetre professionalitzar-me i, després, la repercussió del premi va suposar que l'obra es difongués entre molts més lectors que si hagués sortit a la llum sense el Ramon Llull. Tampoc m'esperava que es traduís a tantes llengües.
Quin paper juga en el conjunt de la seva obra?
Va ser important poder escriure sobre les relacions familiars, la violència i l'abús.
La reconeix com la seva obra més reeixida?
Cada obra té el seu sentit en el moment que és escrita i amb cada cosa que escric hi tinc una relació diferent. A més, els tres llibres no s'assemblen gaire entre ells, de manera que és complicat comparar-los.
TRIA DE REFERENTS
La mare que et renyava era un robot
Com a bona periodista Anna Ballbona (Montmeló, 1980) contempla de manera clarivident la realitat. Però com a poetessa sap que aquesta realitat té moltes mirades. La seva és capgirar el sentit literal de les coses per mostrar, amb certa perplexitat, una significació nova basada en el sentit de l'humor i la ironia. L'obra va guanyar el premi Amadeu Oller de poesia del 2008.
Desfent el nus del mocador
(La Magrana)
La biografia personal de l'autor serveix per articular un relat centrat en un cambrer que reconstrueix les petites històries que tenen lloc en un bar de poble. L'establiment de trobada és el nexe on conflueixen tota mena de vivències que en la seva individualitat poden semblar insignificants, però que lligades unes a les altres fan un retrat bàsic del que és la vida.
Memòries d'un segle d'or
Joan Triadú
Amb aquest llibre de memòries el mestre Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921 – Barcelona, 2010) va repassar la seva trajectòria en l'àmbit escolar i en l'activisme cultural i literari que va desenvolupar també en moments de gran dificultat per a la llengua i la cultura catalana. Tot i aquests entrebancs, Triadú considerava el segle XX com un moment d'eclosió i de camí de futur per a la cultura catalana.
Cera
Miquel Pairolí
La cera, un material de falsa rígida presència, com moltes idees que es mantenen dretes per l'empenta del poder i que acaben fonent-se per la força de la llibertat i la raó. No obstant això, Miquel Pairolí (Quart, 1945) tracta de fer veure en la seva obra que malgrat les aparences hi ha coses que mai canvien, només van prenent noves formes. És la manera que té el poder per perpetuar-se.