Sobreviure al crit de l'Estatut

Quan el lector té llegides ja un centenar de pàgines d'El present vulnerable, de sobte el sorprèn un dibuix estrany (més endavant n'hi ha un altre, deliciós, sobre el vol d'un mosquit dins una habitació tancada): tres quadrats l'un dins de l'altre, barrats en un dels costats per una ratlla vertical, gruixuda i concloent, al costat de la qual s'havia traçat un cercle solitari, i a tocar d'ell, un arc tangent que s'obria al buit. Feliu Formosa resumia així de gràficament la trajectòria que havia seguit la seva obra de creació fins aquell moment: els quadrats representarien els seus tres primers llibres de poemes, Albes breus a les mans (1973), Llibre de les meditacions (1973) i Raval (1975), “intents d'interpretar una realitat considerada interpretable”; la línia fosca seria la pèrdua de la seva dona, “l'absurd inadmissible de la mort”, arran de la qual va escriure Cançoner, aquest quart poemari per al qual ha d'inaugurar una altra forma, circular i no quadrada, perquè a partir d'ell s'obre l'estat present de suspensió sense fons, “l'etapa en què són assumits tots els enigmes” i de la qual neixen les pàgines del seu dietari. El llibre, que va rebre el Premi de la Crítica Serra d'Or, és avui introbable, fins i tot en la reedició de La Magrana de 1997, revisada per l'autor, i és una llàstima, perquè el primer volum dels diaris de Feliu Formosa (el 2005 vindrien A contratemps, i El somriure de l'atzar i per al setembre vinent anuncia la quarta entrega, Sala de miralls, tots a Perifèric) és un exemple modèlic d'exploració del jo, escrit a l'ombra de Kafka, amb un despullament que en cap moment obre la porta ni a la desesperació ni la sensibleria. Uns papers sorgits de la pèrdua, d'algú que estimava, però també dels ideals que havien comptat feia pocs anys, acaben sent un referent de vida, ple de trobades amb els amics, de minúcies quotidianes, de reflexions literàries, d'impotències, d'esperances, de paisatges i somnis, però sobretot de l'enteresa intel·lectual i humana d'un dels autors més respectats de la literatura catalana contemporània.

Què el va motivar a publicar el seu primer dietari?

Era una època molt especial, amb la crisi del comunisme i de l'esperit del maig del 68, i al mateix temps passava per una situació personal de gran aflicció. El vaig escriure a raig, amb rapidesa i molta intensitat.

Va influir-lo el fet d'haver estat traduint, en aquella època, els ‘Diaris' de Kafka?

Els tenia molt presents, i també L'ofici de viure, de Pavese. Però la immersió en l'obra de Kafka va ser un dels principals impulsos.

Què representen els dietaris dins la seva obra poètica?

La poesia em costa més. De fet, em costa molt, al contrari que al meu amic Joan Margarit. El dietari, en canvi, és més accessible, perquè hi ha una sèrie d'estímuls cada dia que poden ser dits en prosa.