1986
Txernòbil i les flors mortes
Les flors són un dels elements que més apareixen a tota l'obra de Mercè Rodoreda. L'any en què finalment va sortir a la llum la seva obra pòstuma i inacabada, La mort i la primavera, el 1986, moria una de les pintores de la història de l'art que millor va pintar el misteri de les flors, Giorgia O'Keeffe. Aquell any també ens deixava Simone de Beauvoir, l'escriptora feminista per excel·lència del segle XX. Els jardins de la Gran Bretanya perdien un dels millors escultors del país, Henry Moore, i moria Cary Grant, un dels homes més elegants de Hollywood, que segur que Rodoreda apreciava.
Malauradament aquestes no van ser només les úniques flors mortes del 1986. El 25 d'abril es va produir l'accident nuclear de Txernòbil, el més terrible fins al moment i desgraciadament massa actual, i un dels desastres humans i ecològics més grans de tota la història de la humanitat. Ben a prop, a l'estiu la muntanya de Montserrat va estar greument amenaçada per diversos incendis provocats de grans dimensions que van arribar a cinc metres del monestir i van deixar la zona pràcticament calcinada. En alguns moments més d'un miler de persones van quedar aïllades i es van haver d'evacuar uns altres milers.
L'any va començar, però, amb una notícia llargament esperada per a l'Estat espanyol: l'ingrés a l'aleshores anomenada Comunitat Econòmica Europea, encara que això suposés l'adopció de l'IVA. El Sí al referèndum de l'OTAN va ser profundament decebedor per a l'esquerra més progressista. Això sí, Barcelona va esclatar de joia, amb un alcalde Maragall saltador inclòs, quan el 17 d'octubre Juan Antonio Samaranch va proclamar que Barcelona acolliria els Jocs Olímpics del 1992.
La mort i la primavera de Mercè Rodoreda
Cruel, immensament trista i d'una riquesa poètica i arquetípica impressionant, La mort i la primavera forma part del testament literari de Mercè Rodoreda. La complexitat d'aquesta obra s'explica amb el fet que l'autora es va passar dues dècades refent-la una i altra vegada i finalment no va tenir temps de veure-la publicada en vida.
És difícil saber, a través de les versions que es van trobar del manuscrit, quina hauria estat la definitiva La mort i la primavera però, tres anys després de la mort de l'autora de La plaça del Diamant, Club Editor, l'editorial que havia publicat les grans novel·les rodoredianes, va decidir treure l'obra al carrer.
Va ser la viuda de l'editor Joan Sales, Núria Folch, qui va ordenar els manuscrits de la novel·la, no sense dificultat. El cas és que Rodoreda havia donat per bona una primera versió de l'obra el 1961 i l'havia presentada al premi Sant Jordi. En un carta a Sales deia: “La mort i la primavera és molt bo. Terriblement poètic i terriblement negre. Amb el meu estil d'ara: primera persona i procurant dir les coses de la manera més pura i més inesperada. Serà una novel·la d'amor i de soledat infinita”.
Òbviament el jurat del Sant Jordi deuria trobar que l'obra era massa forta per al premi. Hem de recordar que Rodoreda ja havia fracassat amb aquest premi amb La plaça del Diamant, una obra, d'altra banda, molt més assequible per al gran públic. L'autora, doncs, va decidir refer la novel·la i així ho explica al seu editor: “Quan us donaré La mort... us donaré una obra mestra”. Però Rodoreda, malgrat que mesos abans de morir assegurava que l'obra estava gairebé a punt, mai va entregar l'obra a l'editorial.
Només una primera lectura superficial del llibre dóna pistes de les motivacions que deuria tenir Rodoreda per trigar tant amb el manuscrit. La història de La mort i la primavera s'allunya del psicologisme habitual de l'obra de Rodoreda per endinsar-se en un món pràcticament mític i profundament atàvic.
Amb trets que l'acosten al realisme màgic, la novel·la està ambientada en un poble imaginari, amb un riu que amaga misteris, una muntanya partida i un bosc d'arbres que als seus troncs acullen els morts. La veu en primera persona d'un noi explica aquesta història terrible, plena de personatges primitius, i on una natura venjativa té un gran protagonisme. El llibre va entusiasmar el director Agustí Villaronga (Pa negre), que va intentar portar-la al cinema sense èxit.
TRIA DE REFERENTS
Amorrada al piló
Maria Jaén
Amorrada al piló va ser un dels grans fenòmens literaris de l'any i una benedicció per a l'editorial Columna que tot just feia un any que s'havia fundat. Maria Jaén va irrompre amb força amb una novel·la eròtica, composta per diverses narracions explicades per una atrevida locutora de ràdio. El llibre va inspirar un recordat gag televisiu de La Trinca i la pel·lícula L'escot, d'Antoni Verdaguer.
Estudi en lila
M. Antònia Oliver
Lònia Guiu va ser la primera detectiu de la novel·la negra en català. La va crear M. Antònia Oliver i apareix per primer cop a Estudi en lila, en què l'aguda Lònia, mallorquina resident a Barcelona, ha de resoldre dos casos en un. La detectiu és eficaç en la seva feina però també és una dona compromesa i honrada, sobretot amb la causa feminista. El llibre va ser també tot un èxit.
Les primaveres i les tardors
Baltasar Porcel
Baltasar Porcel és un dels grans de la literatura catalana. El seu amor per la llengua i la intensa força narrativa van ser una constant a tota la seva trajectòria. A Les primaveres i les tardors, premi Sant Jordi, premi Creixells i premi de la Generalitat de Catalunya de Creació Literària, incorporava un registre poètic a la història, màgica i mítica, de la família Taltavull.
Els colors de l'aigua
Isidre Grau
Isidre Grau va obrir amb Els colors de l'aigua (premi Sant Jordi 1985) el cicle del mateix nom ambientat a la imaginària Vinyes de Savall (que podria ser perfectament una mena d'alter ego geogràfic de Cerdanyola del Vallès, on viu l'escriptor). Grau, que ja havia fet un pròleg de la nissaga a Vent de memòria, va construir un novel·la sòlida que va donar pas a tot un univers literari.