1988
Un any de trànsit i fonamental
L'enderrocament de la ciutat de Mequinensa per a la construcció del pantà del mateix nom va provocar un trauma entre els habitants de la població aragonesa. Tot i la desgràcia sobre el paisatge i la vida dels ciutadans, la destrucció del pantà va provocar una de les novel·les més importants de la literatura catalana de final del segle XX, Camí de sirga, de Jesús Moncada (Mequinensa, 1941 – Barcelona, 2005). Després d'iniciar-se en el conte, seguint la petjada de Pere Calders, amb dos volums més que meritoris, Històries de la mà esquerra (1973) i El cafè de la granota (1985), Moncada va deixar de banda la fantasia. El cop de la desaparició de la vila natal li va servir per a la reconstrucció d'un imaginari, que alguns han volgut comparar per la força i l'estil amb García Márquez i Vargas Llosa. La ciutat va emergir entre el record en una recreació poderosa, on el realisme s'imposava amb intensitat. Èxit rotund de crítica i de vendes, el llibre ha esdevingut un clàssic. La sàvia i ponderada utilització de la tècnica del flashback i també la mirada cap als objectes, que en algun moment recorden Mario Praz, s'inicia a començament de la dècada del 1970 quan enderroquen la primera casa. La demolició sistemàtica dels edificis també arriba als habitants, com la simbòlica mort d'una de les últimes representants de la burgesia local. A partir d'aquests fets de la història quotidiana, Moncada va bastir un fresc, on va saber recuperar l'experiència dels contes per reconstruir episodis històrics de les guerres del XIX, com les invasions napoleòniques. o les guerres africanes a partir de l'anècdota. El retrat i la mirada de Moncada, no obstant això, queda centrat en la vida de tot el segle XX, des de l'esplendor de la conca minera des del començament de la Primera Guerra Mundial fins a la decadència quan la població va quedar condemnada per un embasament, sense marxa enrere.
Al bonhomiós Jesús Moncada se'l podia veure cada tarda passejant el gos pels carrers de Gràcia. Ha estat una de les pèrdues prematures més doloroses de la nostra literatura.
La dècada dels vuitanta va caure en una sèrie de rutines que van trencar les inèrcies més romàntiques de la dècada anterior. La literatura catalana es va organitzar i tota una generació de nous autors es van encarregar d'ampliar la nòmina i continuar amb força el llegat de l'eclosió que va significar la Generació dels Setanta. Es van construir capçaleres, es van obrir suplements literaris als diaris principals i la Generalitat va crear una sèrie de mesures per afavorir el llibre català, que li van servir per desenvolupar-se, però també que han creat uns hàbits sovint endèmics i de difícil solució.
L'any de l'apoteòsica recepció de Camí de sirga, de Jesús Moncada, va tenir altres dades d'interès com la desaparició de Josep Tarradellas, un dels personatges fonamentals per l'encaix de la Generalitat republicana dins el sistema dissenyat a la Transició política. Una de les notícies més esfereïdores va ser l'incendi del barri del Chiado de Lisboa. També la mort de 12 persones a les inundacions de Catalunya o la primera vaga general que els sindicats van convocar i fer al desembre contra el govern de Felipe González. Un dels episodis més negres va ser l'atemptat contra un avió, que va caure a la localitat escocesa de Lockerbie, amb un balanç de 258 morts. Un dels considerats màxims responsables de la matança va ser tornat a Líbia a causa d'una suposada malaltia terminal, on va ser rebut com un heroi per Gaddafi i els seus. Segurament el sàtrapa libi acabarà abans els seus dies que el terrorista alliberat, encara no se sap per quins acords comercials, pel govern britànic. Novel·les d'espies més pròpies de Le Carre.
TRIA DE REFERENTS
Amb noms de dona