Terrible

Li va dur anys a escriure-la. Ja a principi de la dècada dels vuitanta projectava aquesta “història catalana” com el segon volum d'una trilogia que duria aquest nom, dedicada a retratar la societat dels anys setanta, aquella del glamour de la Gauche Divine i de les festes al Boccaccio i al Tusset Street. Era la seva obra “més ambiciosa i complicada”. Primer la va presentar al premi Sant Jordi del 1969, un premi que li havien promès, però que al final el jurat va declarar desert. Així la novel·la va anar agafant més “volada temàtica”, tal com ell explicava.

El sexe dels àngels, que finalment va sortir el 1992, presenta una de les crítiques més dures de la cultura catalana, una dissecció sense pietat de tots els personatges de l'auca: des d'escriptors fins a crítics literaris passant per editors i periodistes, tots reben. La novel·la, premi Ramon Llull 1992, va generar molta polèmica: més d'un s'hi va veure reflectit i això que Moix insisteix en el pròleg que “tot és ficció” (com més insisteix més delata la seva voluntat de saldar comptes). Només per començar, i en un gest cap al lector, Moix proporciona una guia de lectura amb una llista de personatges, el principal Lleonard Pler, un escriptor nascut el 1944. Alguns noms ja són tota una declaració d'intencions: Lluís Nyap,“cantautor redempcionista”, o Armando Reixach, “filòsof de moda”, i de la “Gauche Dorée”, Sergi Rabassa, “arquitecte de prestigi”, o Lucrècia do Cangaceiro, “editora guapíssima i arriscada”, o bé Adolfo Sarró, editor català en llengua castellana. Enmig d'aquests personatges, irromp un jove escriptor, Lleonard Pler, que sedueix pel seu enginy i desorienta per la seva actitud cínica. De rerefons es va plantejant una pregunta: qui manipula qui? Pler és algú que té la paella pel mànec o més aviat és un titella com tota la resta, algú que és víctima d'una cultura encara més cínica que ell?

Amb aquest títol, Moix va tornar al català després de diversos llibres en castellà, i al final quedarà com la darrera novel·la que va escriure en aquesta llengua.

Si hi ha algun esdeveniment que va marcar el 1992 aquest és, sens dubte, la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Amb El sexe dels àngels, Terenci Moix (1942-2003) va voler fer-hi la seva aportació personal. I quina aportació! La novel·la és una sàtira cruel i despullada de la cultura catalana del moment. No cal dir que va generar una gran polèmica a la seva publicació. Amb ella, Moix es guanyava definitivament l'etiqueta d'escriptor enfant terrible, que ja havia anat conreant des del seu debut literari el 1968 amb La torre dels vicis capitals. De formació autodidacta i molt lligada a la cultura anglesa dels anys seixanta que va conèixer de primera mà, Moix és un escriptor que sempre quedarà vinculat al cinema, al sexe i a Egipte. En l'imperi faraònic és on va ambientar la seva novel·la més cèlebre, No digas que fue un sueño, del 1986, una obra que el va fer saltar a la fama. No és per no res que les seves cendres es van llançar entre Alexandria i el carrer Joaquim Costa, on va néixer, al barri del Raval.

Obertament homosexual, Moix no tenia problemes a l'hora d'explicar que de jove havia “viscut de senyors” a Londres i a Egipte, ni que havia intentat suïcidar-se després d'una passió sentimental literària. Entre els seus afaires es compta el mateix Passolini, unes relacions, d'altra banda, que traslladava als seus llibres. Corre l'anècdota que Joan Sales no li va editar El dia que va morir Marilyn perquè li volia tallar les relacions homosexuals que hi surten.

La literatura per ell? “Una masturbació necessària”, tal com va respondre a Lluís Busquets i Grabulosa en una entrevista (Plomes catalanes contemporànies, Edicions del Mall, 1980). De la seva múltiple obra destaca les seves memòries El peso de la paja, que constitueixen una trilogia.