Crema el símbol

“Les coses que passen, si no es canten o no s'escriuen, s'obliden”, deia Maria Àngels Anglada l'abril del 1994, per justificar que hagués situat l'acció de la que llavors era la seva darrera novel·la, El violí d'Auschwitz, en ple holocaust jueu, a les víctimes del qual la va dedicar. El llibre narra la història d'un luthier de Cracòvia, Daniel, intern al camp d'extermini nazi en condicions infrahumanes, que tot primer mira de passar desa-percebut al·legant que té com a ofici el de fuster, però un incident amb un pres, músic, en què a aquest li anava la vida, fa que es descobreixi. Aleshores, el cruel oficial alemany responsable del camp d'extermini li encomana la construcció del violí “perfecte”. L'hi va la vida.

Poetessa, novel·lista, traductora dels clàssics grecs i llatins i membre de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, Maria Àngels Anglada va contraposar en aquesta novel·la la indignitat dels botxins amb la dignitat humana d'un artesà que practica el seu ofici, i ho va fer fonent el seu amor per la música amb la memòria d'una tragèdia de les dimensions de l'holocaust. La va empènyer a escriure sobre això els brots de racisme i de xenofòbia que sorgien llavors, la guerra de Bòsnia, temes que ja havien interessat –i preocupat– a l'escriptora osonenca establerta a Figueres, i que ja s'albiraven en la seva obra anterior, Artemísia. Cap al 1992 Anglada va iniciar la tasca de documentació, amb un objectiu encara incert, malgrat que tenia clar que seria un relat que se centraria en l'holocaust, que no hi hauria molts personatges, sinó un sol protagonista, un artesà, que intentés sobreviure i practicar el seu art “sobre un fons de desolació”. La rigorositat era una característica de la forma de treballar d'Anglada per construir el seu món literari, de manera que en un exhaustiu procés de documentació va recórrer a obres com ara L'arca de Schlinder (Thomas Keneally), Poder sin moral. Historia de las SS (Reimund Schnabel), Els escalencs als camps nazis (Lurdes Boix) o El manual del luthier (Ramon Pinto i Comas). D'elements per a la reflexió, n'hi ha uns quants en la novel·la, elements que ja hi havia en obres anteriors i que es repetirien en obres posteriors, també en el cinema i El pianista, de Roman Polanski, en vindria a ser el paradigma. “Com es pot entendre la brutalitat? Com pot ser que un poble que ha donat un Beethoven doni un Goebbels? Un poble de músics, de filòsofs, de poetes... Es veu que una doctrina totalitària és capaç de tot”, reflexionava Anglada amb el llibre acabat de publicar. Lluny, però, el pessimisme, com ho demostra la darrera frase del llibre, “[...] però tot era cançó, al capdavall”, l'escriptora es declarava vitalista i assegurava que no li agradava deixar els lectors massa desesperançats. Malgrat tot això, Anglada va assumir que el repte d'escriure sobre el mal tenia un preu: “Sempre dic que admiro els actors –explicava, el 1998– no tant perquè es posen dins la pell d'un personatge, sinó perquè saben sortir-ne. Jo, d'Auschwitz, no n'he sortit del tot”.