1996
Apogeu del políticament correcte
Els anys noranta van mantenir viu el debat del políticament correcte, que més tard ha esdevingut una de les pràctiques més detestables dels politicastres de torn. Posats a subvertir, Quim Monzó va ser un entusiasta de la manipulació dels contes clàssics per versions edulcorades. Ell mateix ho va intentar en algunes versions, com l'esmentada al text principal sobre el cèlebre relat de Kafka. Quim Monzó amb Maria Roura van ser els responsables de la traducció dels Contes per a nens i nenes políticament correctes, de James Finn Garner, que va aparèixer el 1995 a Quaderns Crema; “els amants de les rondalles i contes infantils ja no han de conformar-se amb les sexistes, burgeses, estereotipades i retrògrades versions originals”. Divertit.
La dècada de 1990 també va ser la dels anys de la implantació de molts autors internacionals a les llistes de més venuts per sobre dels catalans. En una llista agafada a l'atzar podíem trobar entre els cinc primers Antonio Tabucchi, Carol Shields, Susanna Tamaro i Doris Lessing. La tendència s'ha mantingut, però amb l'arribada dels llibres fast food i els mateixos títols que es llegeixen a tot arreu, des de Manila a Santiago de Xile.
El 1996 és l'any de l'arribada de l'infaust Aznar a La Moncloa, investit amb el suport de CiU. Aznar acabava de patir un atemptat d'ETA, que també va assassinar Francisco Tomás y Valiente, expresident del Tribunal Constitucional. L'any serà recordat també per l'aparició dels primers casos de vaques boges al Regne Unit. El daltabaix va ser extraordinari, es van sacrificar milers d'animals i més d'un es va plantejar fer-se vegetarià.
Guadalajara de Quim Monzó
No sé si va ser un profeta de la Fira de Guadalajara, la més important del món hispà i la primera gran trobada internacional a què va ser convidada la cultura catalana, però Monzó es va avançar a tothom. En aquella època, Quim Monzó (Barcelona, 1952) explicava que li va encantar aquesta cançó perquè a Mèxic canvien les lletres i tothom fa seves les cançons com li dóna la gana. Ell ho fa en el conte, Gregor, en què subverteix el famós personatge de La transformació, de Kafka, Gregor Samsa, convertint l'escarabat en un nen mimat i grassonet.
Amb el seu estil sincopat i amb un ritme que fa que els lectors devorin els contes, Monzó ens ofereix a Guadalajara tot un catàleg dels seus personatges neuròtics, víctimes de la rutina i dels equilibris vitals. En un dels contes magistrals del volum, trobem des d'un jove que es planteja suspendre l'examen –com el corredor d'Allan Sillitoe es negava a guanyar la cursa–, un polític que valora votar una llista contrària i un actor que arriba a les nou-centes representacions d'una obra i li passa pel cap declarar que la peça és un desastre.
Les paradoxes de l'existència tenen un paper destacat en els contes que Monzó ha salvat per a la posteritat. Com els grans contistes contemporanis, Massimo Bontempelli, Dino Buzzati, Pere Calders, Julio Cortázar i Augusto Monterroso, Monzó parteix d'una idea i la desenvolupa a través d'un estil que se'l podria qualificar com a transparent i avantguardista. Com les cançons d'Antonio Machín –que el cantant escollia per la lletra–, l'escriptor sap connectar amb el públic més exigent dels filòlegs i amb les classes populars, que li compren els llibres massivament: un miracle. Depurats i passats pel ribot de la correcció extrema, els contes de Monzó sorprenen i entretenen, amb un curiós sentit de l'humor, que mai saps si acaba de ser amarg, irònic o totes dues coses alhora.
Guadalajara és una nova crítica a les aparences i un llibre que conté tots els ingredients del millor Monzó.
“Els llibres te'ls estimes tots ells, com els fills”
Què va representar aquest llibre en la seva carrera?
No ho tinc clar del tot. Acostumo a no rumiar gaire sobre el que escric. Però sí que sé que en aquest llibre vaig començar a allargar les frases i a jugar amb les derivades de les derivades de les derivades... Això em divertia.
I en la seva obra?
No ho sé, francament. No sóc crític. No m'agrada fer crítica ni analitzar l'obra dels escriptors contemporanis i, en conseqüència, tampoc no m'agrada analitzar-ne la meva. Diguem, per quedar bé i no dir res inconvenient, que va ser un pas més. Cap a on? Cap al següent llibre, segur.
És la seva obra més reeixida i, si no, quina seria?
No en tinc ni idea. ¿Sap allò que diuen dels fills, que te'ls estimes a tots ells i que no pots posar l'amor que sents per un per damunt de l'amor que sents per un altre? Doncs posem això.
TRIA DE REFERENTS
La mar no està mai sola