Alcalde amb memòria

Santi Vila és d'una família de ferroviaris. El seu pare va ser cap d'estació de Renfe a Figueres i el van traslladar per ascens a Granollers. “Per això vaig néixer a Granollers. Sóc l'únic de la família que no sóc nascut Figueres.” Com el Vallès no hi ha res, sí, però de seguida van pujar cap a l'Empordà. Des del 2007 n'és l'alcalde, per CiU, i opta a la reelecció.

Abans d'arribar a Convergència, entre el 1991 i el 1999, va ser a Esquerra, dirigent local i tot. “M'ho vaig deixar en el moment de l'escissió entre Colom i Puigcercós. A mi em veien al Partit Socialista: jo els deia que Esquerra havia de ser d'esquerres i que era possible l'Espanya plurinacional, i ara reconec que, després de la sentència del Constitucional i del vot del PSC contra la moció al Congrés, la secessió és inevitable si no s'acaba l'espoli.” Però Convergència no és pas precisament un partit esquerranós. “A CDC hi ha de tot, ja em van fitxar perquè era un progre que venia d'Esquerra. Sóc de mentalitat liberal.” El 1999 ja va ser el número 3 a la llista de CiU.

És llicenciat en lletres, especialitat d'història, per la Universitat de Girona. Abans de dedicar-se professionalment a la política va exercir de docent al col·legi La Salle de Figueres i a la UdG. Ha escrit diversos llibres, el més destacats de tots és l'obra Elogi de la memòria, per la qual va guanyar el premi d'assaig Joan Fuster del 2004.

La memòria és una de les qualitats de què pot presumir Santi Vila. L'ha convertit en una eina que li val per moure's per entre els seus conciutadans, a dins i a fora de la ciutat. És polític de carrer i amb infinits registres de conversa; a Figueres se'l té per una persona dialogant i que escolta amb atenció, encara que després faci el que li convingui. Li valoren la proximitat, que tan sigui a la inauguració d'una botigueta de vetes i fils com a l'acte més multitudinari. Assegura que algunes vegades busca l'anonimat al teatre:

“Anar al teatre o a l'auditori és per a mi allò que deia Maria Àngels Anglada: ‘Quina refrescant absència de polítics!'. A Barcelona passes sempre per un perfecte desconegut.”

Santi Vila reconeix que s'ha posat una data de caducitat: “Sempre he parlat d'una dècada, amb una ambigüitat volguda, ja que en política no hi ha cicles amb proporció de cinc. La dècada poden ser vuit o dotze, depèn. Passades les eleccions, ho avaluarem.” Confessa que li agrada molt la política i que el mou l'interès públic. No tanca cap porta a un nou cicle polític, es posarà a disposició del partit. “Totalment en contra a momificar-me en una funció.”

Santi Vila ha sonat com a president de la Diputació de Girona. “No m'ho he ni plantejat. Com a hipòtesi, a mi no em funciona, perquè sempre he volgut ser alcalde de Figueres i, malgrat això, he hagut de ser cap de llista al Parlament. Ho he fet amb devoció. A mi no em lligaria que, després d'haver-me compromès tant amb una manera de fer, ara canviés. Jo que vaig donar la cara per Convergència i Unió en les eleccions del mes de novembre, en sis mesos dimiteixo? No veuria correcte plegar de diputat.”