Indignats per ajustos injustos

Ara que ja hem entrat en el quart any de la Gran Recessió continua sense existir un diagnòstic compartit del que ha passat. Encara molta gent parla de les causes internacionals de la crisi, confonent els detonadors, que sí que tenen orígens externs, amb les causes, que en bona part són pròpies. No disposar d'un diagnòstic compartit dificulta les respostes consensuades i una situació com la nostra requereix molts acords i concertació de polítiques.

El més greu és que està passant el que denuncia la periodista Naomi Klein. En situacions de crisi alguns poders aprofiten per imposar reformes que no tenen res a veure amb la solució dels problemes i molt amb els seus interessos o amb la seva concepció ideològica de com ha de ser la societat. Això és el que està passant al nostre país. No es vol acceptar que la intensitat i profunditat de la crisi té un origen clar: l'acumulació durant la dècada màgica de quatre bombolles, la del crèdit, la immobiliària, la demogràfica i la de l'ocupació.

La bombolla del crèdit, que va créixer a ritmes anuals acumulatius del 20% fins arribar a prop del 300% del PIB. La facilitat per obtenir crèdit està en l'origen de la bombolla immobiliària perquè va provocar que els habitatges i el sòl es convertissin en productes financers refugis d'elevada rendibilitat per al diner de tot el món i de tots colors –net, brut, negre i tacat de sang-. Així es van arribar a construir 600.000 habitatges l'any, que no tenen res a veure amb la demanda d'habitatges per noves famílies, sinó amb la utilització del sòl i l'habitatge per l'especulació.

Una economia en creixement –encara que sigui amb peus de fang– necessitava mà d'obra. I com que no en teníem de pròpia, vàrem cridar immigració de cinc continents. El resultat va ser un creixement espectacular de noves famílies, fins a 600.000 a Espanya i prop de 100.000 a Catalunya. Els impactes que això té a curt termini en l'organització de la societat són espectaculars.

I en darrer lloc, la bombolla de l'ocupació. Mentre que l'any 1995 teníem 12 milions de persones ocupades, gairebé les mateixes que 30 anys abans, a mitjan 2006 s'havia crescut fins als 20 milions. Un creixement tan espectacular com feble en els seus fonaments. Fins i tot després d'haver destruït quasi 2.400.000 llocs de treball, prop del 55% en la construcció, encara estem en una població ocupada de 18 milions de persones. Quan ara es mira enrere algunes veus pretenen dissoldre les responsabilitats dient que tots vàrem actuar irresponsablement. I no és cert, ni tothom es va endeutar, ni tothom ho va fer en les mateixes condicions, ni tothom té la seva responsabilitat. Algunes empreses es varen endeutar per ampliar la seva expansió internacional sobre bases sòlides. Altres, en canvi, ho feren per comprar empreses o concessions d'altres països en sectors que ara han entrat en crisi. I altres, senzillament, per comprar sòl o actius immobiliaris convençuts que la seva revaloració els permetria obtenir ràpids beneficis. I ara es troben que només tenen actius tòxics i molts deutes.

Alguns particulars varen comprar habitatges perquè no es varen saber resistir al gregarisme del diner fàcil, però moltes altres famílies es varen hipotecar perquè era l'única manera d'accedir a un habitatge. Sense oblidar el comportament de les entitats financeres, principals agitadores d'aquest endeutament embogit. Però aquesta lectura de repartir les culpes és tot menys innocent, perquè ara toca repartir els costos dels ajustos. Perquè la digestió serà lenta i pesada i no és fàcil desendeutar-se.

La ciutadania pot acceptar que encara que no tothom té les mateixes responsabilitats, els ajustos afectin a tothom. Però el que és més difícil que s'accepti és que els ajustos siguin tan injustos com s'apunta. És molt difícil que persones amb salaris per sota de 1.000 euros acceptin voluntàriament ajustar-los, quan s'assabenten que els inversors dels mercats de capitals es resisteixen a reduir les expectatives dels seus guanys, quan les entitats financeres es neguen a acceptar quitances en els seus crèdits i ho fan tot per convertir deute privat en deute públic que acabarem pagant entre tots. O quan veuen que una veritable nomenclatura econòmica continua cobrant salaris i bons milionaris que responen als resultats a curt termini. Quan veuen que aquests bons són més elevats quant més valor aconsegueixen pels seus accionistes i que això, en moltes ocasions, vol dir ajustos dràstics de les plantilles.

Quan veuen com a Catalunya el mateix dia que es planteja una reducció dels recursos per despeses socials s'acorda la pràctica desaparició de l'impost de successions que ja només afecta el 6% de la població. O quan comproven que l'increment dels beneficis fruit d'aquestes pràctiques és utilitzat en els mercats financers per obtenir elevades rendibilitats en prestar-los als estats en risc de fallida per comportaments dels quals ells són responsables. I sobretot quan comproven que no sols el repartiment de l'ajust és injust, sinó que les reformes que s'imposen generen més desigualtat social.