Els fràgils bolets de primavera

Hi ha bolets més enllà de la tardor, malgrat TV3. De fet, en els darrers dies els informatius han parlat d'espècies trobades a causa de les pluges; fins i tot n'han mostrat culs de cistell. Tots els exemplars, però, són comuns de la tardor, com ara rovellons, pinetells o ceps, la qual cosa ha permès als locutors explicar amb escarafalls i gran sorpresa l'excepcionalitat del cas. Tot mentida. Des de sempre, pels voltants de Sant Joan i sempre que el temps acompanyi, se sol produir una florida de pinetells o de ceps, especialment a les parts altes.

Habitualment, en llocs de muntanya, és clar, i no pas a Sant Joan Despí, és normal i usual la recollida de corretjoles, carreretes, cama-secs o com se'ls vulgui anomenar i moixernons en la temporada en què ens trobem. Cada vegada es mou més gent per buscar aquestes delicades i fràgils espècies micològiques que abunden, almenys les més saboroses, als prats d'alta muntanya, especialment del Ripollès, el Berguedà o la Cerdanya. No atrauen la febre rovellonera de la tardor, ni falta que fa. La primavera és una temporada per a experts. Gent que guarden amb cura, i que no revelarien ni sota secret de confessió, els indrets on any rere any omplen les cistelles de moixernons. Les corretjoles són figues d'un altre paner i si el temps ha acompanyat en pot trobar qualsevol que els conegui. Aquí cal fer un incís sobre la ignorància micològica que empren i propaguen els majoristes d'aquestes espècies. En tots els supermercats es poden trobar unes bossetes amb bolets secs etiquetats com a moixernons. Fals. Són corretjoles o cama-secs.

Tot i que les dues espècies creixen i neixen als erols d'herba més fosca dels prats, no tenen res a veure l'un amb l'altre. De fet, el color de l'erol manifesta clarament si es tracta d'una moixernera o d'una corretjolera. No seré pas jo, però, qui doni cap pista sobre les diferencies entre uns erols i els altres. Massa plens que estan els boscos i prats de gent desvagada, per força o voluntàriament.

El moixernó (Calocibe gambosa) és gairebé el bolet nacional a les comarques interiors del País Basc. Ells l'anomenen perretxiko o seta de San Jorge. Res a veure, però, amb l'aromàtic, intens i perillós –si se n'abusa– moixernó d'alta muntanya. Les seves forma i textura són molt semblants a les del xampinyó, però és molt més intens tant en olor com en gust. Estofat perd bona part de les seves propietats gustatives i olfactives. En truita, i en la mesura justa, més aviat poca, resulta excel·lent.

La corretjola o cama-sec (Marasmius oreades) és completament diferent. Menuts i marrons, de petits, i de color crema de grans, són de més bon pair que els moixernons; també són excel·lents en truita, i sense haver-ne de vigilar la quantitat. Són també indispensables per cuinar el fricandó. El problema d'aquests bolets és la seva fragilitat. La calor i el vent els mata d'un dia a l'altre.