Un problema creixent i desconegut

El think tank Demos, amb seu al Regne Unit, està duent a terme un interessant treball de camp que aquests dies sembla més necessari que mai. Dirigit pels professors Jamie Bartlett i Jonathan Birdwell, i patrocinat per l'Open Society Institute –que a la vegada està investigant de manera més àmplia el perquè de l'augment de la xenofòbia a Europa–, Demos vol esbrinar les causes del ressorgiment de l'extrema dreta al vell continent.

El punt de partida és un tema sobre el qual tots els demòcrates hauríem de parar atenció. L'extrema dreta oficial europea, aquella que té o ha tingut recentment representació parlamentària, ja sigui dins de les fronteres estatals o bé a la cambra d'Estrasburg, ha experiment una notable popularitat –i en alguns casos èxit destacable a les urnes–, durant la primera dècada del segle XXI.

Amb diferent implantació, grups com ara el Partit de la Llibertat d'Àustria, el Bloc Flamenc (Bèlgica), el Partit del Poble Danès, el Front Nacional a l'Estat francès, el Partit Republicà, la Unió del Poble Alemany i el Partit Nacional Democràtic (tots tres a Alemanya), el Partit de Progrés a Noruega, el British National Party (Gran Bretanya), la Lliga Nord a Itàlia i el Partit del Poble Suís, entre d'altres, representen la desagradable carta de naturalesa del fantasma que, ressorgit de les seves cendres, fa temps que recorre Europa.

Si fa uns anys l'extrema dreta es caracteritzava, bàsicament, pel seu antisemitisme i racisme embogit, especialment des dels atemptats de l'11 de setembre del 2001 i les seqüeles que el van seguir ( Madrid, Londres, Bombai, etcètera), la nova extrema dreta –la de sempre, però amb altres components– té en l'enfrontament cultural, i especialment en l'odi cultural contra l'islam, la seva principal raó de ser, el seu argument únic.

Lleis polèmiques com ara la prohibició del burca a l'Estat francès o Bèlgica tampoc no contribueixen a apaivagar les tensions ni afavoreixen la comprensió de l'altre. Ni tampoc declaracions com ara les que recentment han fet el primer ministre britànic, David Cameron, o la cancellera alemanya, Angela Merkel, en el sentit de posar punt final a la doctrina multicultural.

Per què sorgeix o reneix el fenomen té una resposta clàssica: immigració massiva, crisi econòmica, creació de guetos, bombolles alienes enmig de territoris abans relativament homogenis, sentiment de por davant del que és desconegut o por de l'altre, falta d'atenció de l'establishment polític cap a les zones més marginades de la societat.

En aquest cas, però, el component clau és cultural i religiós, un odi que, en qualsevol cas, es retroalimenta molt fàcilment.

En paral·lel a aquest procés, i juntament als partits diguem-ne oficials d'extrema dreta, un altre fenomen preocupant ha esclatat també en els darrers anys. L'aparició de grups que poden ser qualificats de xoc, amb estructures poc menys que paramilitars, com ara és l'English Defence League (EDL), amb suport popular creixent a la Gran Bretanya.

Al Regne Unit, però, les activitats de l'English Defence League són àmpliament monitoritzades pels mitjans de comunicació. A la resta d'Europa, però, d'aquestes organitzacions se'n sap ben poc: n'hi ha, de similars a l'EDL? On? A l'est d'Europa, només? Per què es mobilitzen, exactament? Tenen aquests grups de xoc, o grups de carrer –l'English Defence League sorgeix a Luton, una ciutat al nord de Londres amb quasi el 20 per cent de població musulmana per l'òbvia presència de no-cristians o no-blancs europeus als seus carrers–, connexions amb els abans esmentats partits polítics? Han establert connexions entre si gràcies a les facilitats que dóna internet? I, potser el més important a la llum de la doble carnisseria de Noruega, tenen aquests grups algun vincle amb un nou terrorisme d'extrema dreta que tot just inicia el seu sagnant camí? Moltes més preguntes que no pas, de moment, respostes.

Demos du el seu treball de recerca a l'Estat francès, la Gran Bretanya, Alemanya, Dinamarca, els Països Baixos i Hongria. Els resultats de la seva investigació es faran públics a la tardor. Mentrestant, Brussel·les i la resta de capitals europees han de començar a diversificar el focus de la seva lluita antiterrorista. El gihad no és ja l'única amenaça latent. I la pitjor sempre és la menys coneguda.