Un cafè i prou

Comenta un company que fa temps que gairebé dóna per perduda la batalla d'identitat que havia endegat a l'hora de demanar un cafè. Una i altra vegada, arreu del país –amb les excepcions que no feien sinó confirmar la regla– quan demana un cafè, els cambrers sempre li diuen que precisi si “sol” o com. A Catalunya, un cafè, demanant així: “Un cafè!”, sempre ha estat un cafè. Mai un cafè “sol”. El cafè “sol” ve de les Espanyes i aquí, de tota la vida mai ha calgut especificar com vols “un cafè”. I si el prefereixes amb una mica de llet, demanes un tallat; amb llet, “un cafè amb llet” i si descafeïnat i amb llet descremada i sacarina, doncs, un “desgraciat”. Ara en fem broma de tot això, però, és amb aquestes petites coses que anem perdent la identitat, que la llengua es va transformant i diluint. No cal ser gaire llest per saber quin serà el proper pas. A tots plegats la responsabilitat d'evitar-lo, doncs, demanant, per exemple, un cafè i prou.