Pactes i eufemismes

Va ser tot just després de la gran victòria socialista del 1982 quan es va començar a acaronar la idea de transformar Andalusia en “la Califòrnia d'Europa”. L'expressió va fer fortuna entre els principals líders del PSOE, tot i que en aquell moment era poc més que una expressió enginyosa, una espècie de lema postelectoral que Alfonso Guerra va explotar fins a l'extenuació. Al cap de poc temps, “la Califòrnia d'Europa” va anar prenent forma, però: allò no era de broma. L'AVE va arribar a Sevilla l'any 1992 amb un pressupost descomunal, i la majoria de ciutats andaluses van viure igualment una transformació que anava molt més enllà de la cosmètica urbanística. Es tractava d'una transformació social. La classe mitjana que a altres llocs va aflorar a la dècada dels seixanta, allà ho va fer a la dels noranta. El retard era important, certament, però s'havia acabat corregint. Ara, aquestes ciutats andaluses reinventades fa només vint anys voten en massa el PP. Dic això per provar d'entendre l'entesa gairebé automàtica que s'ha produït aquests dies entre Rajoy i Zapatero a l'hora de proposar una reforma constitucional que contemplaria límits d'endeutament públic en les diferents administracions. Si volen treure l'entrellat d'aquesta amistat sobrevinguda, no perdin de vista precisament allò que es deia fa tot just 29 anys sobre “la Califòrnia d'Europa”.

I parlant tot just de fa 29 anys, convé recordar l'apel·latiu que la premsa nord-americana va donar als principals líders del PSOE de l'època: “Els joves nacionalistes espanyols.” Déu n'hi do, l'etiqueta (que, d'altra banda, era exacta)! La construcció de la suposada Califòrnia d'Europa era llavors un projecte ineludible del nou nacionalisme espanyol, que, per raons més que òbvies, volia distanciar-se de totes passades del vell. Només hi havia un “petit” problema: el preu real de tot plegat resultava escandalós. D'on van sortir tots aquells diners? En part, dels clatellots fiscals que l'Estat administrava a altres comunitats, entre les quals destaca per mèrits propis Catalunya; i en part també pels anomenats fons de cohesió europeus, que era com alguns anomenaven els marcs alemanys a començament de la dècada dels noranta. La tercera part de la factura s'assumia, d'una forma abstracta i genèrica, per mitjà d'un endeutament públic crònic i manifestament desmesurat de les diferents administracions (convé, en aquest sentit, refrescar la memòria: des de la perspectiva socialdemòcrata prèvia a la crisi això no es contemplava mai com un risc, ni tan sols com una anomalia).

Recapitulem. Els alemanys han dit prou de pagar la festa. Als noranta, van fer la increïble proesa de subvencionar a la vegada el sud d'Europa i d'assumir un país, l'Alemanya comunista, que estava en situació d'estricta fallida. Jo crec que, honestament, no se'ls pot demanar més. Aquests dies, Zapatero i Rajoy estan negociant una cosa que en altres països es resol per la via del sentit comú, però que a Espanya requereix una reforma constitucional: la racionalitat de la despesa pública. A veure si endevinen qui continuarà pagant més del que li toca... Doncs sí, amics meus: els de sempre. Nosaltres. És l'única via per mantenir la ficció d'unes classes mitjanes subsidiades que fa vint anys encara no existien. El PP no hi pot renunciar, justament perquè constitueixen el seu principal planter de vots a molts llocs d'Espanya on els inexistents ingressos de l'activitat productiva real han estat substituïts per nòmines de funcionaris (a Extremadura constitueixen aproximadament el 25% dels ocupats).

Els pactes per contenir de forma raonable la despesa pública són, en abstracte, positius amb independència dels colors polítics que els hagin propiciat. El problema és que en aquest procés s'estan emprant massa eufemismes. No es diuen les coses pel seu nom. No es diu, especialment, que contenir la despesa pública sense haver acordat prèviament els límits de la solidaritat interterritorial constitueix una enorme enganyifa. No es diu tampoc que en aquest joc hi haurà per força damnificats, per la senzilla raó que l'abús de l'endeutament públic ja formava part de la inèrcia política. De fet, aquest abús estava tan normalitzat que va donar lloc a decisions d'impossible compliment efectiu, com ara la llei de dependència.

El que Zapatero i Rajoy estan decidint aquests dies és alguna cosa més que una reforma relacionada amb el dèficit. El que estan decidint tàcitament són noves formes de mantenir la ficció de les classes mitjanes subsidiades que s'han format al llarg de les dues darreres dècades. Cal tenir en compte que en algunes zones concretes d'Espanya aquestes falses classes mitjanes representen la majoria de la població (i ara voten massivament el PP: entenen ara per què Mariano Rajoy està tan col·laborador amb el govern de Zapatero?). No és cap anècdota, això: es tracta d'un problema gravíssim. De fet, el malestar dels grecs no és nacional, sinó de classe. De cop i volta moltes famílies han constatat dramàticament que el truc de màgia que els va fer passar del ruquet al descapotable en un parell de dècades s'ha desfet com un bolado. La reforma que proposen Rajoy i Zapatero pretén evitar això. Ja he dit abans que l'objectiu és bo en si mateix, però m'agradaria saber qui haurà de treure la cartera per poder quadrar aquest cercle. Bé, ja m'entenen: el dubte és retòric. En cas que no hi hagi un pacte fiscal previ que estipuli unes altres regles del joc, sé –sabem– perfectament qui s'acabarà empassant la factura.