Un aventurer del cine

Quan Miquel Barceló, que havia treballat amb el cineasta en una peça audiovisual sobre el seu procés creatiu presentada a la Fira de Frankfurt l'any en què la cultura catalana hi va ser convidada, va parlar a Isaki Lacuesta de François Augiéras, pintor i escriptor francès que va viure de l'any 1925 al 1971, no només va transmetre-li la fascinació per un personatge viatger i canviant que, com en el cas de l'artista mallorquí, va fer llargues estades a l'Àfrica i va deixar escrit que, enterrat en el desert saharià, hi ha un búnquer militar amb unes pintures seves llegades als homes del segle XXI. Barceló li va donar la llavor d'una pel·lícula. Amant de les llegendes i dels mites, dels secrets, dels personatges viatgers, esmunyedissos i mudables, Lacuesta havia de seguir per força la pista d'Augiéras, al qual, a més, Barceló sent com una mena d'alter ego, essent el tema del doble un dels favorits del cineasta gironí. En el seu primer llargmetratge, Cravan vs Cravan, Lacuesta persegueix el fantasma d'Arthur Cravan, home errant de múltiples ocupacions, que se suposa que va desaparèixer al golf de Mèxic durant una travessia en vaixell. D'altra banda, a La leyenda del tiempo Camarón de la Isla plana com una figura mítica que podria reencarnar-se en un nen amb una veu dotada, però que no pot cantar després de la mort del seu pare. Tots dos films, que renoven amb imaginació la constant relació entre documental i ficció, van ser emparats pel màster en documental de creació de la universitat Pompeu Fabra que Lacuesta va cursar formant-se com ajudant de direcció de Joaquim Jordà, que li va transmetre el seu sentit de la llibertat. Jordà no va voler ser un mestre amb deixebles, però intentava inculcar als qui se li acostaven amb el desig de fer cinema que fessin pel·lícules lliures. Lacuesta n'és un hereu exemplar, reconegut com un professor molt estimulant pels seus alumnes; alguna cosa d'aquest esperit transmet en les seves classes a la Universitat de Girona, a la Pompeu Fabra i a l'Autònoma.

El cas és que Isaki Lacuesta tenia al cap François Augiéras. Però abans d'anar al seu encontre va emprendre altres aventures: va rodar una correspondència filmada amb la cineasta japonesa Naomi Kawase; se'n va anar al Perú per filmar el llargmetratge Los condenados, en què es busca el cadàver d'un revolucionari desaparegut en circumstàncies no aclarides; aprofitant els seus viatges arreu del món, va cercar què no apareix al Google Earth per la instal·lació Llocs que no existeixen; també va fer instal·lacions a la capella de Sant Nicolau, a Girona, relatives al seu interès per filmar els cossos i mostrar com s'hi reflecteix el pas del temps; i a La noche que no acaba va cercar les empremtes de l'Ava Gardner real en els seus personatges de ficció. De fet, sembla que no pot parar d'imaginar històries, de realitzar projectes, d'assumir propostes i encàrrecs. Allò que s'ha de remarcar és que tota l'obra de Lacuesta és fruit d'un treball conjunt amb Isa Campo, companya, coguionista i a vegades, si no ho és sempre, coautora.

Tot i el seu interès per Augiéras, però, potser no n'hauria fet cap pel·lícula si no li hagués arribat una proposta de la productora Luisa Matienzo. Havia d'anar al país dogon, a Mali, a filmar la última representació de Paso doble, un espectacle de Barceló, el coreògraf Joseph Nadj i el mur de fang sobre el qual actuen. Assumit l'encàrrec, podia ser l'oportunitat d'anar a la recerca imaginària del búnquer i el fantasma d'Augiéras, encara que no fos al desert saharià, sinó als paisatges del país dogon on es retrobaria amb Barceló, que fa més de vint anys que hi fa estades en una mena de cova-taller. Ho va fer i d'allà no va tornar amb una pel·lícula, sinó amb dues que s'emmirallen: El cuaderno de barro, un documental sobre el procés creatiu de Barceló, i Los pasos dobles, un fascinant film d'aventures que va mudant de pell i en què Lacuesta sembla condensar el seu món creatiu (llegendes, dobles, cossos) a la vegada que l'obre amb una imaginació renovada. A Sant Sebastià va arribar content amb els dos films i en va marxar encara més content amb un premi que ha de servir per fer més visible el seu cinema lliure, juganer i bellíssim.