Els hipocorístics usats en valencià com a nom de persona

Tradicionalment, els valencians hem format els hipocorístics aplicats a les persones retallant sempre els noms de fonts per davant (Sumpció, Triu, Queta, Cinta, Laia, Ximo, Nelo, Cento, Toni, Quico, Quelo, Tomeu, Felo, Gori, Voro, Tiago, Colau, Tano, Tiano, Tòfol, Calo, Uiso, Neso, Maso, etc.) i no per darrere com fa el castellà (Trini, Montse, Mari, Fran, Cleo, Rigo, Santi, Asun, Ampa, Manu, Vicen, Bartolo, Rafa, Nati, Marga, Tere, Javi, Sebas, Bea, Salus, Álex, Inma, etc.), encara que en alguns casos, no gaires, el castellà ho retalla per davant, com el valencià (Lupe, Nacho, Goyo, Chelo, Nando, Quino, Quito, Sandro, Tico, Berto o Beto, Chuso o Suso), i en altres casos l'origen és ben bé un altre (Pepe, Paco, Cholo, Curro, Chema, Pancho, Cuca).

Avui en dia, cada vegada fem menys aquestes afèresis tradicionals i tenim tendència a formar les denominacions afectives de noms de persona a la castellana, fent una apòcope. Cada vegada és més fàcil trobar Nicos i més difícil trobar Colaus. També en el llenguatge familiar més íntim ens acostem al castellà. En l'estiu del 2009, en el programa d'humor Socarrats que Canal 9 ens va oferir cada nit després del telediari, apareixia un personatge anomenat Bea, apòcope que tant pot ser-ho de Beatriu com de Beatriz. L'hipocorístic que correspon en valencià al nom Beatriu és Triu, no Bea. Un bon amic meu té una filla que es diu Beatriu i en casa li diuen Triuetes. ¡Quin hipocorístic més valencià i més bonic! ¡I quina llàstima i quina pena que els responsables de Canal 9 en sàpien tan poquet, de valencià!