Divuit només és un número

Han transcorregut poc més de divuit anys des que vareu nàixer, un temps que, ben mirat, ha passat en un bufit, en un sospir, com se sol dir, en un tres i no res.

Perquè la infantesa, com l'adolescència i, després, la maduresa són etapes que es cremen mentre intensament es viuen i viure no només és gaudir, és també patir... de vegades innecessàriament, preguntar-se en silenci perquè allò agre-dolç forma part inseparable d'u quan, sobretot, s'obri a la vida.

Heu passat per moltes proves, situacions que inclús no volguéreu recordar, com també les han viscut els vostres pares des de la seua imperfecció. Al remat, qui és perfecte? Ningú, com haureu comprovat en tots els que us envolten. La perfecció no existeix ni, malauradament, se l'espera.

A hores d'ara ja sabeu que açò és un combat, una lluita constant contra no se sap ben bé què. Vosaltes, tots sense distinció, s'haveu curtit en la batalla per sobreviure i això és ja part consubstancial de les vostres personalitats que mai us abandonarà. Però en la guerra ningú eix vencedor, tots perden quan acaba i, qui més i qui menys, eix nafrat de l'embat.

El que ha passat no té remei, cal aprendre del fracàs i deixar al darrere els tràngols, perquè la vida segueix i també les satisfaccions que sempre queden per aparéixer, sempre estan per vindre. Penseu que, per damunt de tot i de tots, sou joves i encara teniu el món per davant per traure-li profit, per assaborir-lo i obrir-vos a ell amb alegria i esperança. La premissa ha de ser: tot potser millor!

Divuit anys només és un número, com ho són els que ja han passat per vosaltres i els que encara queden per vindre. Però quan passen ja no tornareu a tindre'ls, solament es tenen una vegada i prou.

Que la divuitena siga molt profitosa i us faça conscients que, a més de majors d'edat, sou el millor que han fet els vostres pares en sa vida; els que, després de vosaltres mateixos, més us estimen, comprenen i ajuden.

Felicitats i... avant, sempre avant!