Resurrecció d'un mite
Obert per Antoni Cruz després, en mans de la família Nicolazzi, al Savoy hi van prendre copes des d'artistes fins a diputats i va ser el bar de referència del carrer Nou i de Girona
L'havien d'inaugurar el 29 de desembre del 1934, però complicacions tècniques en van retardar l'obertura fins al cap d'un dies, entrat el 1935, i tant l'Autonomista, com el Diari de Girona van rebre amb entusiasme l'atreviment d'Antoni Cruz: l'empresari que havia obert un local que, segons les cròniques, es podia comparar als cafès del Boulevard Saint Germain de París o Boadway de Nova York. Decorat per Joaquim Oliveres amb línies elegants i sòbries, dotat d'una cafetera moderníssima i una vaixella gravada i especial, aquell local que va néixer al carrer del Progrés número 3 es va convertir en el centre de reunió d'una burgesia atreta per detalls cosmopolites, com el còctel del dia de l'especialista Josep Vidal, arribat de l'hotel Miramar de Barcelona. Situat a tocar del Peninsular, Ramon Nicolazzi primer el va llogar, desprès el va comprar, hi va obrir una porta que el lligava amb l'hotel i el va convertir en un referent únic a Girona. Com va escriure Joan Ribes en la crònica apareguda a El Punt el 10 d'abril del 2011: “Allà s'hi trobaven els tractants, mercaders i viatjants per tancar els seus tractes; els periodistes, per improvisar taules de redacció; els diumenges al matí, sortint de missa, les famílies mudades per prendre el vermut; així com persones forasteres solien quedar per trobar-se en un lloc conegut per a tothom.” Allò, però no el va salvar. Desprès de la victòria dels nacionals i en compliment de l'ordre que prohibia certs noms anglòfils als establiments públics el van haver de rebatejar com Saboya, però aquella misèria es va superar quan al Peninsular s'hi van hostatjar les actrius i els actors que van venir a rodar Pandora i el Savoy es va convertir en centre d'expectació. Narcís Comadira recordava: “I a veure Ava Gardner, James Mason i Màrius Cabré, els recordo al Savoy, en una taula al fons, centre de les mirades.” Comadira va escriure aquestes línies l'u de febrer del 1975, després que Eduard Masó baixés per últim cop la persiana de ferro i el vell Savoy s'acomiadés temporalment de Girona. Reconvertit primer en oficina bancària i, més tard, en establiment comercial, hauria desaparegut per sempre si l'empenta d'Assumpció Nicolazzi –que encara recorda que el seu pare no la hi va deixar entrar fins que va ser major d'edat– no hagués fet possible el miracle. Trenta sis anys desprès, al centre del Carrer Nou, el Savoy ha ressuscitat.