Una aventura de colons
Can Roca de Taialà, que va començar com una aposta personal de Josep Roca i Montserrat Fontané, avui es manté com un restaurant popular que no ha oblidat els orígens
L'aventura de can Roca és una epopeia de colons, persones que no van anar a conquerir l'oest salvatge sinó que van aturar el viatge a Taialà, on no es van trobar en John Wayne o Mauren O'Hara, però van haver de lluitar contra la manca de tot. Quasi no tenien veïns, ni tampoc llum, estaven molt lluny de Girona i massa a prop dels Germans Sàbat, el barri construït el 1958 pel Patronato Provincial de la Vivienda de Gerona, un conjunt de 227 habitatges protegits entre Sant Gregori i Girona destinats a allotjar la immigració arribada de diverses regions de l'Estat espanyol i que malvivia en barraques per diverses zones de la ciutat, especialment les que ocupaven el sector de Río, però quan van decidir que aquella terra era de futur, van recuperar una antiga barraca per aixecar-hi un bar que va exercir les funcions de local social i d'espai de convivència.
La història d'en Josep Roca i la Montserrat Fontané és un relat de coratge i obstinació que ve de la Vall del Llémena. Ell, fill de can Reixac, posada que tanca la plaça de Sant Martí, i ella, nada a can Baptista, bessona de la Núria i filla d'hostaler, es veien quan anaven a l'escola però no es van trobar del tot fins al cap de molts anys. Quan va fer dinou anys, la Montse va anar a treballar a les termes Victòria de Caldes de Montbui, i en Josep ho feia a la línia d'autobusos que anava de Girona a Sant Esteve del Llémena, i potser no hi hagués hagut res si ell no hi hagués posat la banya, capficat com estava de passar la resta de la vida amb aquella noia decidida que havia anat a raure a Ca l'Esparch (Restaurant de la plaça Independència avui conegut com Can Lloret). Es van casar el 16 de maig del 1962 i van continuar la rutina, l'un amb l'autocar i l'altra al restaurant de Girona, fins que en una de les anades i tornades a Sant Esteve, era el Nadal del 1966, en Josep es va adonar que es venia una petita nau, més ben dit una barraca, mig bar mig barberia, 120 metres quadrats i un soterrani per 375.000 pessetes. La família els va ajudar i van obrir el “bar d'en José” o “bar del xòfer” que ha passat a la posteritat com Can Roca. Van començar servint cafès, copes, refrescos. Més tard, la Montse es va atrevir amb els calamars a la romana i els vermuts. La tasca va anar creixent i, com si fos una nova Mare Coratge, ja que va ser un aposta agosarada, la Montse va decidir que faria plats per dinar. Ella cuinava, feia les postres, servia taules, cafès, cobrava i cuidava la clientela, i el seu marit aprofitava les anades amb l'autocar a Girona per comprar a la carnisseria, la fleca o als pagesos les viandes dels àpats. Montserrat Fontané explica que els primers anys, el bar era tant solitari que cada nit a les nou una parella –ell prenia un vi de Moriles, i ella un tallat– li feia companyia fins que arribava en Josep i també que es va haver de posar com un sergent perquè el seu home deixés la ruta i es possés darrere la barra. Obrien a dos quarts de set del matí, tancaven a les dotze de la nit, però ni amb la feina ni l'arribada de més immigrants es va espantar. Oferint bons àpats, ajustats de preu i calories, als treballadors de la Nestle i l'autopista, van poder ampliar la casa i, a sobre l'humil habitacle, van aixecar-hi dos pisos. El primer el van dedicar al menjador, per a noranta o cent persones, i al segon, hi van fer mitja dotzena d'habitacions. Va ser un pas de gegant que els va permetre llogar gent i organitzar banquets de casament –entremesos, canelons vedella amb bolets i pastís– per a les classes populars, Can Roca havia crescut al mateix ritme que el barri. S'havien quedat sense els horts de l'horitzó, però van saber que tot allò ho havien fet bé quan, amb només onze anys, el fill gran, en Joan, li va dir la Montserrat: “—mama en quedaré a casa a ajudar-te.”
L'alè de la iaia Angeleta
Sense l'Àngela Pont, segurament avui no existiria el mundialment reconegut Celler de Can Roca. Mare de Josep Roca i Pont i sogra de Montserrat Fontané i Serra, la iaia Angeleta que ja s'havia barallat amb els fogons a can Reixach, a la Vall del Llémena, va convertir la seva empenta en l'esperit que va guiar els joves quan van obrir Can Roca. La iaia va baixar a la cuina fins que el 2006, amb 94 anys, va traspassar, però fins aquella data va veure com una humil barraca es transformava en restaurant i com els seus néts, primer en Joan i en Josep i desprès en Jordi, han sabut convertir l'herència rebuda en una de les cuines més personals del món. Abans però, van haver de travessar un desert sense pedres ni sorra habitat per una nau impersonal que s'aixecava en un indret, Taialà, en què aquell 1966 tant sols hi havia quatre cases tancades, la carretera no estava asfaltada, i tampoc no hi havia servei d'autobús. En Josep, que treballava com a xòfer a la línia que anava a Sant Esteve, recordava que els dissabtes feien dos viatges per pujar i baixar els pagesos de Taialà i de Germans Sàbat, però també que el restaurant es va obrir en el moment oportú quan a la zona no hi havia cap més casa de menjars i ells van atipar paletes, lampistes, instal·ladors o treballadors tant de la fàbrica Nestlé com de l'autopista. Menús a sis pessetes, tapes de tripa i pota, xampinyons, cargols, sèpia i els diumenges pollastres a l'ast o calamars a la romana, van ajudar a construir un espai que va fer un altre salt a l'infinit el 1984, quan El Jefe com els més propers coneixen Josep Roca i la seva dona, la Montse, es van comprar una casa a tocar del bar, per anar-hi a viure, i es van trobar que els dos fills grans, en Joan i en Josep, els van demanar per fer-hi un restaurant. Un sacrifici inesperat però carregat de futur. Qui els hi havia de dir, a l'hereu de Can Reixach i a la noia de Can Batista, que vint anys desprès d'arribar a la barraca (Nadal del 1966) en Joan havia complert la promesa que va fer als onze anys i no tant sols s'havia quedat a casa per ajudar la seva mare sinó que s'havia aliat amb el seu germà Josep per muntar un projecte de vida nou i ambiciós. Sense renunciar als orígens, tocats per l'alè de la iaia Angeleta, aquells dos nois que tenien poc més de vint anys van decidir que Taialà havia deixat de ser terra de conquesta, i que ara serien ells amb els seus plats els que atraurien gurmets, polítics, banquers, artistes, o persones amb delit i gust per l'experimentació. Avui el Celler de Can Roca està situat al número dos dels millors restaurants del món, però ni en Josep, ni la Montse, ni en Joan, ni en Josep fill, ni en Jordi, no han oblidat que, com en tota aventura de frontera i colonització, els principis sempre son complicats i que, si els pares van començar fent tapes, menús i casaments, els fills, que en les primeres cartes van reformular plats tradicionals com el pollastre amb gambes, van haver de passar molts dies de paciència abans que l'alcalde d'aleshores, Joaquim Nadal, en fos el primer client.