L'aposta d'un pioner
El Sant Ponç va ser el primer restaurant d'autoservei que es va obrir a la demarcació de Girona i avui, trenta sis anys desprès, continua amb bona salut oferint cuina tradicional i de mercat.
Quan va decidir muntar el primer self-service de la demarcació, Frances Valentí i Vert que havia fet societat amb el seu cunyat Pere Pou Mir, es va sentir de tot. La gent del ram de l'hostaleria el van avisar que una obrir un establiment a l'altra banda del Ter, a tocar del Trueta, aleshores la residència Álvarez de Castro, estava condemnada al fracàs perquè els gironins sortien poc a menjar fora de casa, no travessaven el riu i li recomanaven que tanqués el juliol, l'agost i els diumenges, perquè si ho feia, es moriria d'avorriment. Ell que era un home amb experiència. Havia treballat a La Gavina d'aprenent i després de fer el salt al Cap sa Salt, va viatjar a Londres a l'hotel Goring, va dirigir l'hotel Panorama a l'Estartit, i finalment va obrir l'Hostal Godoliu a Torroella. Es va refiar de la pròpia intuïció. Amb l'assessorament d'una empresa francesa que li fer veure que l'autoservei era una fórmula adequada, va engegar un restaurant innovador que oferia totes els avantatges de la cuina tradicional i d'autor, amb la particularitat que els plats s'exposaven a davant dels clients i, desprès de veure'ls, podien triar el que els feia més salivera.
El restaurant es va obrir el 13 d'abril del 1975 i formava part del complex batejat com Hiper Sant Ponç, que en Los Sitios es va definir com únic a la provincia, amb 5.000.metres quadrats de botigues i 4.000 d'aparcament. El rotatiu recollia: “En una instalación modélica como la que nos ocupa no podían faltar los servicios de cafetería-bar con Restaurante, Self-Service para unas doscientas plazas;” Aviat es va demostrar que les previsions estaven equivocades i que l'autoservei no tant sols es va imposar entre els gironins sinó que va atraure clients de totes les comarques. La fórmula, qualitat, preu, comoditat, funcionava amb la precisió d'un rellotge i les taules del Sant Ponç es van omplir de treballadors, metges, infermeres, polítics o periodistes, que en la cursa contra el temps triaven els plats del xef Ramon Moiset, de Fontcuberta, que des de sempre ha estructurat la cuina a partir de la tradició i el mercat.
Francesc Valentí assegura que no s'ha de confondre el fast food amb l'autoservei, i que el menjar ràpid no té res a veure amb el que oferix el seu establiment, ja que no es pot comparar la qualitat del producte, ni la forma cuinar-lo ni l'actitud del client a l'hora de menjar. Valentí presenta una proposta oberta en què per sobre d'altres consideracions, prioritza la qualitat i l'equilibri en els plats i les presentacions. No estalvia a l'hora de comprar les viandes, el xai, l'aviram, la vedella, el porc, les verdures i hortalisses o el peix fresc que arriba dels ports més propers. Treballen les postres i el servei es mostra amable i diligent. I doncs, quin és el secret de l'èxit, hi ha marge comercial? El propietari del Sant Ponç ho té clar, per una banda, la rotació, o sigui el nombre de serveis que es fan cada dia i, per l'altra, la continuïtat: “El futur d'un restaurant s'ha de valorar sis mesos desprès d'haver obert, quan s'ha esvaït l'efecte de la novetat. Si la gent hi continua anat vol dir que han fet bé les coses. Nosaltres fa trenta-sis anys que funcionem i només tenim un secret: oferir una cuina de qualitat. Tenim sis professionals i un auxiliar de cuina darrere dels fogons, i la fidelitat d'uns clients, a vegades famílies senceres, que no s'han cansat del nostre restaurant.”
Ofici, caràcter, tabac
Francesc Valentí reconeix que la llei antitabac els ha fet mal, sobretot al bar. Ells, que no tenen terrassa, s'han trobat que moltes persones que abans hi anaven a esmorzar o a fer el cafè, s'han buscat altres establiments, i que han convertit els espais a l'aire lliure en un dels actius principals. Però això no ha espantat un home de caràcter que, si bé reconeix que la crisi els ha tocat, confia en el seu equip humà per superar aquest moment delicat. Coneixedor de la ciutat i les seves dinàmiques, li molesta que es compari l'autoservei amb el menjar ràpid, ja que entre l'una i l'altra proposta hi ha notables diferències de plantejament i de filosofia. “Nosaltres –assegura– tenim un sistema de treball que és el mateix d'un restaurant tradicional, però amb la particularitat que la gent veu els plats i agafa allò que més li agrada. A la cuina, hi tenim un equip molt complert de cuiners i auxiliars de cuina, però a la sala només hi ha tres noies; si fos un restaurant normal, amb el nombre de taules i metres quadrats n'hi hauria d'haver nou o deu. Els nostres marges comercials es basen en la rotació de plats, el nombre de serveis i l'ajustament en la relació entre qualitat i preu, que és l'única manera que els clients no es cansin de la proposta.” Avui, que altres autoserveis com el de la Llarga o el Sant Narcís han tancat i a la ciutat només queden el del Super Stop i el seu, Valentí està preparat per afrontar un futur en el que l'aparició dels Wook xinesos poden canviar-hi definitivament el panorama.