Infància, pobresa invisible
Entitats socials denuncien que “la pobresa infantil no és una prioritat per a la societat”
Evitar el fracàs escolar, clau per trencar l'exclusió heretada de pares a fills
Augmentar les beques de menjador perquè tot escolar que ho necessiti tingui assegurat com a mínim un àpat i crear serveis d'acollida perquè els infants no es quedin sols a casa o al carrer són dues de les propostes que les entitats socials fan en la campanya Que els infants no paguin la crisi. Dues idees que es van tornar a posar ahir i dijous a sobre la taula en el quinzè Fòrum Fedaia (Federació d'Entitats d'Atenció i d'Educació a la Infància i l'Adolescència) titulat Pobreses invisibles en la infància: un risc per a les seves oportunitats, celebrat al Caixafòrum de Barcelona. Propostes acompanyades d'elements de denúncia, com ara la que va fer el professor de sociologia de la Universitat Pompeu Fabra, Sebastià Sarasa: “La pobresa infantil no és una prioritat per a la societat.”
“Parlem de la crisi, del 15-M, de desnonaments... però no ho fem de la pobresa infantil, ni del risc que la pobresa es transmeti de generació en generació, o que es converteixi en pobresa severa”, es va lamentar Sarasa, que treballa en l'elaboració d'una radiografia de la infància en risc perquè els professionals puguin abordar cada cas amb eines concretes.
En espera que l'informe doni més detalls, el professor de sociologia va recordar que mentre a Catalunya les prestacions socials permeten sortir de la pobresa severa un 28% de les famílies, en el cas dels països nòrdics surten de la situació de pobresa el 90%. Això es tradueix en una situació alarmant: a Catalunya, un de cada quatre infants viu per sota del llindar de la pobresa.
El nen de la motxilla
Un nen no es vol treure la motxilla per fer activitats extraescolars. D'entrada, no hi ha cap explicació aparent. Una rebequeria? No. El nen duu a l'esquena un nom que no és el seu, perquè és una samarreta que li han donat. És un cas real viscut fa unes setmanes en un centre obert i l'explica Adela Camí, directora general de la cooperativa Eduvic i membre de la junta de la Fedaia. “Aquesta és la pobresa invisible –explica–. Quan diem nens pobres ens imaginem el Tercer Món, però aquí n'hi ha uns altres.”
Camí complementa el retrat: són infants amb alimentació deficient, que fracassen a l'escola perquè no tenen accés a internet ni suport per fer els deures i tenen moltes carències afectives, perquè els pares amb prou feines arriben a finals de mes.
