Remigi Palmero: «Fa 30 anys vam iniciar el mestissatge fortuïtament»
El músic valencià debutarà demà a Girona, per presentar «Sense comentaris»
«Jo havia preparat les maquetes de les cançons d'Humitat relativa per a una banda de tres o quatre músics, però tres dies abans de començar la gravació van arribar a casa meva, enviats per la Creu Roja, una família de 8 o 10 guineans que havien fugit de la persecució i la massacre al seu país. Entre ells hi havia el teclista Pepe Dougan i altres músics. Al final van participar en la gravació més de vint instrumentistes i Humitat relativa es va convertir en una producció unplugged de world music. Vam tenir la sort d'iniciar el mestissatge ara fa trenta anys de manera fortuïta.» Era el 1979 i aquell disc avançat al seu temps va aconseguir força repercussió gràcies a cançons com ara L'olor a garrofa, que Palmero va tornar a gravar en una nova versió el 1994 i sempre ha estat una peça clau del seu repertori.
Ara, Remigi Palmero reapareix amb Sense comentaris (LaCasaCalba) després d'un llarg parèntesi discogràfic. Ell, però, ho matisa: «Mai no he parat. Simplement, no havia fet un disc perquè no volia repetir esquemes i, tal com està la cosa, tampoc no corria gaire pressa. Durant aquest temps he anat publicant algunes coses, autoedicions, però no tenia res conceptualment nou per poder oferir. Al final, vaig triar 11 cançons de les 30 o 40 que tenia preparades per gravar-les amb banda, però no m'agradava el resultat, així que les vaig enregistrar només amb guitarra. Sempre he treballat amb bandes, des que vaig començar amb Els 5 Xics a finals dels seixanta, però ara em venia de gust treballar sol amb la guitarra, per anar a l'origen de les cançons, quan les esbosses i comences a veure cap a on aniran.»
Mestre de ioga («El primer ioga és la música»), creador gràfic i poeta eventual, amb 59 anys i una novel·la en preparació, Palmero es troba en un bon moment creatiu: «Em trobo en un punt de transició, com quan vaig fer Humitat relativa.»
Nou disc d'In Fraganti
Entre altres projectes, Palmero prepara un altre disc, de plantejament igualment senzill, però obert a altres autors, com ara Ovidi Montllor (M'aclame a tu) i Kiko Veneno (Esperanza). També vol gravar amb el seu col·lega Juli Bustamante un nou disc d'In Fraganti, i li agradaria fer alguna cosa amb el seu «germanet» i admirador confés, Òscar Briz. A més, té en preparació un disc de «guitarra pura i blues relaxant», que lliga molt bé amb l'esperit d'aquest amant del blues i el rhythm'n'blues, que sempre ha defensat la dimensió llatina i mediterrània de la seva música, i que ara s'entén molt bé amb Mazoni i altres músics actuals amb els quals comparteix el català, «una llengua que sona de meravella».