Andreu Martín
A ‘Cabaret Pompeya', premi Sant Joan Unnim, fa reviure la Barcelona de principi del XX a través de les peripècies d'un trio musical
“Hem tornat al protocapitalisme”
Al principi volia parlar d'aquella Barcelona bandarra de la primera meitat de segle, però mica en mica es va convertir en un homenatge al seu pare. Moltes de les vicissituds que pateixen els protagonistes de Cabaret Pompeya (Ed. 62) –un trio de músics–, s'inspiren en part en vivències que li va explicar el seu pare, i també en les memòries del seu oncle, Crescencio Ramos, un conegut bandoneonista que va acabar els seus dies a l'Argentina. Andreu Martín retrata aquesta primera meitat del segle XX ficant-se a la pell d'aquests personatges per saber de primera mà què volia dir fer la mili a l'Africa, el pistolerisme, la guerra civil o els fets de maig. És una novel·la d'homenatge, però també de reconciliació amb la generació del seu pare.
Com era aquesta Barcelona embogida pels diners dels
anys vint?
És un moment en què les diferències socials són molt grans. La classe benestant s'enriqueix mentre que l'obrera s'empobreix. L'esclat d'ostentació de les riqueses és un motiu més perquè els obrers s'adonin que s'estan quedant enrere.
Una riquesa que va en paral·lel a una delinqüència creixent...
Dels anys vint, trenta, quaranta ens arriba tota la mitologia del pistolerisme de Chicago, però aquella és una lluita bruta, corrupta. Aquí també hi ha corrupció i lluita, però com a mínim hi havia un bàndol que tenia fe en el progrés. Era una guerra declarada per tenir justícia social.
La lluita de les esquerres també cau en un joc brut, però.
Quan una persona agafa una pistola perd la raó, encara que sigui en nom del que vulguis. En totes les lluites que apareixen en el llibre es respira això: el rebuig d'haver d'arribar a aquest extrem. La primera part de la novel·la és proanarquista, perquè era una lluita que representava l'esperança, però és veritat que quan esclata la guerra no fan més que disbarats i es posen en contra tota la societat catalana. Un incontrolat que mata
fa més soroll que deu anarquistes fent bé la seva feina, i n'hi havia molts, d'incontrolats
que van fer molt mal.
Com explica l'amistat entre homes tan diferents com els que integren el trio del Pompeya?
En Miquel és algú que no convidaria mai a dinar a casa, però és el més fidel dels tres amics. Mai no renega del Miquel i el Víctor, i sempre els dóna un cop de mà, un cop de mà equívoc, és cert, però alhora la seva intervenció els treu de molts embolics. Els adora però alhora els enveja.
Què els enveja?
La seva humanitat. Té un dèficit personal que mai no podrà cobrir de cap manera, una gran por que l'empeny a avançar-se a les situacions provant que el futur no l'enxampi. És un supervivent que està disposat a fer el que calgui per sobreviure.
Què és el que més el va sorprendre mentre investigava?
Em va desbordar tot el que vaig conèixer del maig del 37. Em vaig adonar que és paradigmàtic de la història de les esquerres en l'àmbit mundial. L'enfrontament ferotge entre les esquerres mentre la dreta va avançant inexorablement és una metàfora del que acaba de passar en les darreres eleccions.
Quin altre vincle establiria
amb la situació actual?
Amb la caiguda del mur de Berlín va començar la fi. Va simbolitzar la derrota del comunisme i des d'aleshores hem tornat als anys vint, al protocapitalisme. De fet la crisi actual n'és la conseqüència. Els que manen són els bancs. Els Estats Units necessiten un mercat global i la millor manera d'imposar-ho és fer taula rasa, tots igual cap avall en drets socials. Avui dia no hi ha referents ni cap ment clarivident que diferenciï el bolxevisme, la ideologia comunista, amb la política soviètica, coreana o xinesa. La formulació del comunisme ha quedat molt antiquada, mentre que els neoliberals han fet llibres fantàstics de divulgació de les seves idees.
I què passa amb els indignats?
Confio que el moviment es vagi consolidant. De fet jo mateix m'hi considero, d'indignat. El problema és que de moment
estem en una amalgama de molts moviments diferents i si es fractura no anem enlloc.