¿Quantes esquenes tenen els capellans?

En el capítol de la sèrie “Senyor Retor” titulat “El secret està en les formes” emés per Canal 9 dimecres 6 d'abril d'enguany, a les deu de la nit, el capellà don Horaci explica com es deia la missa abans del Concili Vaticà II i diu que la deien en llatí i d'esquenes. El mateix don Horaci explica que actualment els capellans diuen la missa de cara als fidels. És evident que si diu “de cara” és perquè cada capellà té nomes una cara. I si diu “d'esquenes” no pot ser altra cosa més que perquè cada capellà té més d'una esquena. ¿Quantes esquenes té un capellà?

Això de dir “d'esquenes” (en plural) en lloc de dir “d'esquena” (en singular) és un castellanisme deplorable i completament innecessari. En valencià cal dir d'esquena, no 'd'esquenes'. El castellà diu en plural moltes coses que, en bona lògica, hauria de dir en singular, però això és així, forma part del geni d'eixa llengua. Expressions com ara a finales (o a principios) de semana (o de mes, o de año, o de siglo), andar por esos mundos de Dios, bajar (o subir) las temperaturas, estar bajo las faldas de la madre (de uno), estar hasta las narices, felices Navidades, felices Pascuas, hablar a espaldas de alguien, muchas felicidades, poner las barbas en remojo, máquina quitanieves, saltar por los aires, girarse de espaldas, hacer las Américas, tener muchas ganas de hacer algo, sonarse las narices, tocarse las narices, a los efectos de, a todas horas, caerse de narices, en estos momentos, en aquellos tiempos, hacerse añicos, heces fecales, tener pocas luces, etc., o paraules com ara felicidades, cortafuegos, guardabarros, guardaespaldas, parabrisas, Navidades, etc., són en plural en llengua castellana mentres que els seus equivalents valencians els fem sempre en singular, com fan les altres llengües del nostre entorn. De la mateixa manera el castellà diu buenos días, buenas tardes i buenas noches, sempre en plural. Altres expressions com ara subir a los cielos o bajar a los infiernos serien discutibles.

En el mateix capítol (podeu veure'l en la web de RTVV), en un lloc a on donen classe de cuina, es llig en la pissarra “cuscús amb fruits secs”. En valencià es diu i s'ha dit sempre amb fruita seca, en femení i en singular. Només ho hem dit d'eixa manera. Exemples literaris a on trobem la denominació fruita seca n'hi han moltíssims, però en posaré només u, de la novel·la Sense la terra promesa d'Enric Valor i Vives. És aquest:

“Es van asseure en els pedrissos, tocats per l'ombra de la carrasca. I allà, rústicament, menjaren olives senceres, fruita seca, i begueren sengles nuvolets d'aiguardent anisat.”

Ja veiem que Enric Valor, que sabia valencià, escriu fruita seca (no 'fruits secs') i nuvolets (no 'palometes'). Ja comprenc que no tothom sap valencià com Enric Valor, però sempre és possible deixar-se assessorar per qui en sap.