Una dona-platja

Agnès Varda, cineasta, s'adreça a l'espectador concedint-se certa llicència poètica en afirmar: «Si obríssim les persones, hi trobaríem un paisatge. En el meu cas, seria una platja.» Ho fa en la seva última pel·lícula, amb la qual, als seus 80 anys, fa un recorregut autobiogràfic que culmina l'autoretrat que, mentre ha retratat amb curiositat i respecte personatges reals i ficticis, ha construït a través de la seva obra cinematogràfica lliure i irreductible que va començar l'any 1954 amb Le pointe curte i passa per Cleo de 5 a 7, Sans toit ni loi o Les glaneurs et la glaneuse. El títol de la seva pel·lícula autobiogràfica és Les platges d'Agnès i, certament, aquest treball de la memòria es realitza a la recerca de les platges de la vida de la cineasta: les platges belgues de la seva infància; la platja dels jocs adolescents a Seta; les platges d'Ajaccio, destí d'una fugida juvenil; la platja de la Guérinière, a l'illa de Nourmoutier que va descobrir-li Jacques Demy, l'enyorat marit que va morir fa vint anys; la platja de Venice, a los Angeles, on va viure en els anys dels hippies i les protestes contra la guerra del Vietnam; i fins i tot la platja construïda amb pilons de sorra a la rue Daguerre, on viu a París des de fa més de cinquanta anys.

Què vol dir, però, que una persona tingui dins seu el paisatge d'una platja? O que, en certa manera, sigui una platja? En el cas de Varda, vol dir que conserva dins seu l'esperit lúdic de la infància i que, com ho reflecteix el seu cinema, continua jugant. Vol dir que a vegades està deserta, i així es fa atenció a ella mateixa, i a vegades està plena de gent a la qual acollir i observar. Vol dir que hi ha moments en què s'inunda d'onades de malenconia en recordar Jacques Demy i altres absents. Vol dir que és plena d'una vida i d'una bellesa que ignoren els distribuïdors de l'Estat espanyol, però que aquesta nit, a les 10, podrà disfrutar-se a la Filmoteca en una sessió de la Mostra de Cinema de Dones de Barcelona.