Elles també defensen els drets de tothom

Detingudes, torturades, violades, casades contra la seva voluntat, passades pel ganivet de l'honor familiar i de la violència masclista o senzillament oblidades, silenciades, invisibilitzades molt o poc en les modernes societats democràtiques... per a la meitat femenina de la població, la lluita per a la igualtat i per al ple reconeixement dels seus drets és encara una conquesta amb un llarg recorregut pendent. Val la pena recordar-ho un any més, quan se celebra l'aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans –10 de desembre de 1948– per part de l'Assemblea General de les Nacions Unides, una molt completa formulació en favor de la dignitat de la persona considerada com a “fonament per a la llibertat, la justícia i la pau al món”, nascuda en bona part per impedir la repetició dels horrors de la Segona Guerra Mundial.

És així que a redós del principi bàsic “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en drets” i “tots els éssers humans tenen dret als mateixos drets i llibertats (articles 1 i 2), en la declaració es preserva el dret a la vida, a l'educació, a la llibertat de pensament, d'expressió i de religió, a formar una família sense coaccions, a la presumpció d'innocència, a un judici just i s'hi condemna l'esclavitud, la discriminació, la tortura... Però caldrà esperar un temps ben significatiu encara perquè els drets de les dones siguin reconeguts com a drets humans: no serà fins a la cimera de l'ONU a Beijing, el 1995. I tanmateix elles són i han estat, en el decurs de la història, fermes, coratjoses i infatigables defensores dels drets humans, és a dir, dels drets per a tothom, i n'han patit les conseqüències, sovint des de la més gran indefensió. Una realitat que es recull en un mapa editat aquest novembre pel Grup de Gènere i Interculturalitat de la Coordinadora d'ONG Solidàries de les comarques gironines que, òbviament, no pretén ser exhaustiu, però sí que emblemàtic respecte a la diversitat d'activistes: de l'India a l'Iran, del Senegal a Mèxic, de Txetxènia a l'Argentina, de Rwanda als Estats Units, la lluita per un món més just té també un rostre femení que mereix sortir a la llum (vegeu algunes de les protagonistes del mapa destacades en aquestes planes).

Des del Grup de Gènere i Interculturalitat –que ha publicat també el mapa de la vergonya de les desigualtats de gènere– es fa èmfasi en el risc específic que corren les dones que s'enfronten a les vulneracions dels drets humans, tant per part de règims autoritaris o fonamentalistes, quan desafien la maquinària de repressió dels estats, com per part de les pròpies famílies i comunitats, especialment si contradiuen les normes culturals, religioses o socials sobre el rol femení, per la qual cosa es fa palès que sovint les activistes requereixen el màxim nivell de suport i protecció perquè “estan en perill pel que fan però també per qui són”. És una reflexió que podria subscriure la mexicana Marusia López, coordinadora de la publicació Violència contra les defensores dels Drets Humans, un esgarrifós document que detalla la persecució de què son objecte les dones que planten cara a la injustícia i la desigualtat.

Segons el Grup de Gènere i Interculturalitat és necessari fer visible i reivindicar la contribució de les dones a la millora de les seves societats des de diferents àmbits. Podem recordar, per exemple, la tasca tan coneguda de les Madres de la Plaza de Mayo (Argentina) i denunciar l'empresonament de la ruandesa Victoire Ingabire Umuhoza per part del règim de Paul Kagame, amb qui pretenia batre's democràticament a les urnes. I ens podem preguntar per les activitats de Leyla Zana (Kurdistan), Wangari Maathai (Kenya), Jody Williams (Estats Units), Aung San Suu Kyi (Birmània), Betty Williams (Irlanda del Nord), Sukeina Il Idrissi (Sàhara), Sihem Bensendrine (Tunísia), Nasrin Sotoudeh (Iran), Hina Jilani (Pakistan), Najia Hanefi (Afganistan), Manjula Pradeep (Índia), Rigoberta Menchú (Guatemala), o les Nobel de la Pau Ellen Johnson-Sirleaf (Libèria), Leymah Gbowee (Libèria), Tawakul Karman (Iemen); moltes d'elles, segurament, desconegudes per nosaltres. I encara hi ha, d'agrair, el compromís i posicionament de les històriques Mary Wollstonecraft, Clara Campoamor, Federica Montseny, Simone de Beauvoir o Rosa Luxemburg, que va dir que la llibertat no és res quan esdevé privilegi.