Conjunció o disjunció i/o

L'altre dia vaig veure en un ascensor un avís que deia —en valencià, això sí— “prohibit pujar i/o baixar més de tres persones”. Quan vaig llegir l'avís em vaig quedar pensant sobre quin significat podia tindre. Deu voler dir, vaig pensar, que està prohibit, o bé pujar, o bé baixar, o bé fer les dues coses simultàniament. Però ¿és possible pujar i baixar alhora? Puc, això sí, pujar primer i baixar immediatament després. I, en acabant, si vull fer-ho, puc tornar a pujar i tot seguit tornar a baixar i repetir eixes operacions totes les voltes que vulga. Però sempre, cada volta, o bé pujaré, o bé baixaré. És completament impossible fer les dues coses a la volta. Aleshores ¿quin sentit té escriure “i/o”? La resposta és ben senzilla: és un calc de l'anglés “and/or”. Eixa expressió es va originar en la lògica matemàtica per a assenyalar l'anomenada disjunció inclusiva. Del llenguatge especialitzat de la lògica matemàtica va passar a l'anglés del carrer. El conjunt format per les conjuncions “i/o” —com el de les conjuncions angleses “and/or”— és, gramaticalment, una coordinació de dos coordinadors. La qüestió és que això és completament impossible en la nostra llengua. En valencià, la conjunció “i” té sempre un valor semàntic de suma o de combinació. Si diem “all i oli” el que diem és “all+oli”, és a dir, “all combinat amb oli”. La conjunció “o”, en canvi, té un valor semàntic de disjunció o d'alternança. Si preguntem “¿què t'estimes més, anar al camp o a la platja?”, el que fem és demanar al nostre interlocutor que trie una de les dues opcions. Nosaltres no podem dir “pujar i/o baixar”, hem de dir imprescindiblement “pujar o baixar”.