L'escala de l'evasió

L'escala de l'evasió és la de Scala Dei. La de la Cartoixa. És fàcil pensar que l'universal Joan Miró l'adoptés d'allà pel seu imaginari pictòric. A més de tenir la casa familiar a Mont-roig del Camp, el seu pare era del Priorat, de Siurana. La seva mare era mallorquina, i allà en canvi es va arraulir en el seu retorn durant la dictadura. En aquells anys més desconnectada del Principat. M'ho comentava Rosa Maria Malet, directora de la Fundació Miró, tot resseguint aquesta magna exposició que s'ha d'anar a veure a Barcelona. I l'arrelament tel·lúric de Miró no és anecdòtic. L'escala d'anar a l'oliva és també l'escala d'enlairament a una altra dimensió més espiritual. I la seva pintura, la sublimació quadre a quadre d'allò que és essencial. Els pagesos catalans de Miró, amb la barretina i quatre traços, amb pipa o sense, amb guitarra o arada. Tot allò que primer era inventari, després es va perdent, superant, fins el cel i la terra acaben desapareixent, perquè l'únic que queda per contemplar és el buit. El traç que creua tant els tres enormes blaus com els enormes blancs tocats, és el camí que es pot recórrer pujant, ascendint en aquesta escala de l'evasió.

De fet, aquest exercici de veure i contemplar l'exposició de Miró ha estat de les coses bones dels darrers mesos. A més de fer el recorregut per la seva obra i vida, i de l'impacte visual, i la reflexió que provoca, Miró dóna l'opció de somriure amb la seva ironia, ja sigui sobre les teles, ja sigui amb els noms de certs quadres carregats de poesia, com per exemple: Dona apunyalada pel sol recitant poemes coet en formes geomètriques del vol musical ratpenat escopit del mar.

I en aquests temps difícils i estranys que ens toquen viure, tenir a mà una escala com la de Miró, que ens convida a l'evasió durant unes hores, és un bon regal de Reis.

Perquè això de l'evasió està molt mal vist. Ja no parlo de les evasions a Belize, que ja s'entén, quan a més l'evasió acaba sent de diner públic.

També és mal vista l'evasió de responsabilitats, que és un altre mal de la política actual. Ningú assumeix res. Per tant, doncs, benvinguda sigui l'evasió de Miró i la seva escala, que ens permetrà fugir apunyalats pel sol.