Passió Hemingway
no esquiva qüestions com ara les relacions conflictives amb la seva mare
Sempre amb aquell posat sorrut, escriptor empedreït, amant dels toros i la caça, corresponsal de guerra aventurer, Ernest Hemingway continua despertant cinquanta anys després de la seva mort –commemorada el 2011–, admiració i curiositat, i no només per la dimensió de la seva obra, amb títols com El vell i la mar o Per a qui toquen les campanes, sinó també per la vida atzarosa i la mort tràgica.
Per recordar-ne la figura, l'editorial Lumen ha publicat un monogràfic apadrinat per la seva néta, l'actriu i escriptora, Mariel Hemingway, i el professor de literatura de la Universitat de Lausana, Boris Vejdovesky. Ras i curt, Hemingway. Homenaje a una vida és un volum amb més de tres-centes fotografies i documents de tota mena, molts dels quals inèdits, prou per perdre's amb delit en el laberint Hemingway.
De la seva infància, l'estudi destaca el fet que el petit Ernest va créixer en un ambient força anodí, tot i que la família Hemingway vivia a poca distància de l'arquitecte Frank Lloyd Wright, als afores de Chicago. Això sí, de seguida es va interessar per l'escriptura, però no va voler ingressar a la universitat, i va preferir dedicar-se al periodisme. Va ser al Kansas City Star on va començar a treballar de reporter, primer com a cronista local, i després a la secció de successos. Tenia 18 anys.
Aleshores es va allistar a l'exèrcit per anar a lluitar a Europa, sumida en la I Guerra Mundial, un primer contacte amb la guerra que en marcaria el destí. De fet, al llarg de la seva vida va participar en tres conflictes bèl·lics i sembla que el 1951, quan ja estava instal·lat a l'Havana, va confessar que se sentia “fet una merda” per no poder participar en la guerra que els Estats Units mantenia amb Corea. La mort, com a contrapartida de la vida, és l'eix que omplirà obres com ara Un adéu a les armes i Per a qui toquen les campanes.
A la Gran Guerra va fer de conductor d'ambulàncies, però aviat el van repatriar, ferit en un bombardeig. A partir d'aquí, l'escriptor va començar a construir el seu personatge, i n'exagerava les gestes. Més endavant, quan va fer de corresponsal a la Guerra Civil espanyola, va explicar que havia entrat en combat, i fins es vantava d'haver orinat sobre una metralleta per desencasquetar-la. Però no tot és guerra. El biògraf tracta de les relacions amoroses que va tenir l'escriptor, començant per Agnes von Kurowsky, una infermera de qui es va enamorar a Milan (Catherine Barkley a Un adéu a les armes). Després ve la relació que va tenir amb la periodista Martha Gelhorn. Al seu costat va viure la Guerra Civil espanyola, que Hemingway va cobrir per la North American Newspaper. El volum recull algunes de les fotografies que li va fer el mateix Robert Capa, com la de Teruel el desembre del 1937.
Pel que fa a la guerra xineso-japonesa, va ser un conflicte que no va “estimular” –diu el biògraf– “les emocions ni la imaginació” de Hemingway. De fet, no el recull en cap obra de ficció. De la seva cobertura de la Segona Guerra Mundial, hi ha anècdotes com ara que durant el desembarcament de Normandia no el van deixar baixar a la platja per no arriscar-se a perdre el que aleshores ja era tota una icona de la comunicació, mentre que la seva dona Martha sí que ho va aconseguir.
Un altre dels capítols de la biografia se centra en l'etapa parisenca de Hemingway, que va del 1921 al 1925, germen de París era una fiesta, la seva darrera obra. Curiosament, una de les il·lustracions del llibre és La masia, de Joan Miró (exposada actualment a la Fundació Miró de Barcelona), que l'escriptor va comprar per regalar-lo a la seva primera dona, Hadley, i finalment va anar a parar a la National Gallery of Art de Washington cedit per Mary Hemingway.
La relació amb els toros i la caça, amb les seves estades a l'Àfrica, on va patir diversos accidents, omplen altres dels capítols del llibre, que no esquiva, d'altra banda, qüestions com ara les conflictives relacions que el novel·lista va mantenir amb la seva mare (li deia “aquella harpia”), o amb els seus tres fills, als qui empenyia a forjar un “caràcter viril”, tal com el seu pare havia fet amb ell.
El volum es clou amb una reflexió sobre els darrers anys de la vida de l'escriptor, ja convertit en una celebritat i premiat amb el Nobel, sense oblidar la seva pràcticament fugida de Cuba, i el trist episodi del seu suïcidi a Ketchum, Idaho, als Estats Units, el 2 de juliol del 1961.