Violentar la llengua

“Tots aquests éssers tan purs,/ amb tots els seus àdhucs i homs/ i tan carregats de llurs,/ m'estan tocant els quelcoms.” Citant aquesta quarteta satírica de l'escriptor, poeta, traductor i editor Joan Sales (1912-1983), l'escriptor barceloní Ramon Solsona va deixar clara quina és la seva postura davant la llengua –una postura lliure, apassionada i desacomplexada–, a la conferència que va oferir a la sala de graus de la Facultat de Lletres de la UdG, dins del cicle La llengua avui: reptes i propostes actuals, organitzat pel Grup d'Història de la Llengua de la Universitat de Girona per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. “El dret de trencar la norma és inherent a la creació artística”, va afegir Solsona, que va remarcar que no es pot obligar un novel·lista a escriure d'una manera “acadèmica, forçada i ortopèdica”, perquè aquesta opció aniria en contra de la mateixa essència de la novel·la.

“El bon escriptor crea llenguatge”, va afirmar l'autor de L'home de la maleta, obra guanyadora del premi Sant Jordi del 2010, en què Solsona va apostar per una llengua gens “neta” amb la qual ha construït personatges molt versemblants. “Reivindico una llengua bruta i real, perquè en aquesta llengua viva i popular, de vegades es poden trobar granets d'or. Jo m'esperava més garrotades de les que he rebut per aquesta novel·la i, en general, he trobat força comprensió. Però vull subratllar que en la novel·la no hi ha barbarismes ni castellanismes, sinó vulgarismes propis i exclusius del català, que són una bona mostra del geni del català popular, perquè el català popular existeix i és una gran font d'enginy literari, amb tota la seva rica fraseologia i una capacitat expressiva que malauradament estem perdent”, va dir després d'explicar com l'accidentada evolució del català l'havia portat durant dècades a “un divorci entre la llengua parlada i la literària” que no s'ha produït en altres literatures veïnes.

Per presentar Solsona, el professor Xavier Renedo en va recordar l'“entrada de cavall sicilià” en la literatura catalana amb la novel·la Figures de calidoscopi (1989), que dos anys abans havia presentat al premi Bertrana, de Girona, desert en aquella edició. Sense cap rancúnia, s'hi va tornar a presentar el 1994 amb Les hores detingudes i el va guanyar.

Després de tants anys d'ofici, Solsona manté la passió intacta: “Em costa molt entendre que un escriptor no estigui meravellat per la llengua, perquè la seva feina és barallar-se amb la llengua cada dia i violentar-la en un cos a cos permanent, com un dolç viacrucis”.